20/06/2021

Em sap greu, Biden, però a Putin se li’n fot

4 min
Em sap greu, Biden, però a Putin se li’n fot

Durant un temps no se sabia del cert si Biden i Putin arribarien a reunir-se a Ginebra dimecres passat. I és que, segons els representants russos, el Kremlin sospesava el risc que Biden aprofités aquesta reunió per sermonejar públicament el seu homòleg rus sobre democràcia i drets humans.

Tot i així, el Kremlin al final va acceptar la invitació. Per què? A més de l’oportunitat de llimar tensions, Putin no tenia res a témer de Biden. Amb un bon nivell de popularitat i després d’haver agafat ara nova embranzida a l’haver neutralitzat l’oposició, el president de Rússia tenia molts motius per sentir-se segur. Res del que el nord-americà -o la seva administració per la via de les sancions- pogués dir a Ginebra afectaria el govern de Putin a Rússia.

El primer impediment de Biden salta a la vista: el seu missatge no tindrà una bona difusió. La televisió, dominada per canals gestionats o controlats per l’estat, encara és la principal font de notícies per a tres quartes parts dels russos, per la qual cosa la majoria de la població veurà el president nord-americà pels ulls del Kremlin. Aquesta tendenciositat no serà compensada pels mitjans independents, que han vist restringides les seves activitats per unes autoritats que han classificat com a “agents estrangers” alguns dels mitjans més destacats.

Putin manté la confiança i l’aprovació de més del 60% dels russos, segons el Centre Levada, una entitat independent i molt respectada especialitzada en sondejos. Potser és una qüestió d’inèrcia i apatia més que no pas d’una militància política conscient, però el resultat és el mateix. L’oposició no pot ni somiar aquests resultats: el suport al líder opositor més destacat, Aleksei Navalni, no supera el 20%.

D’això no en podem culpar només el Kremlin. Per bé que l’oposició es veu obstaculitzada per una sèrie de restriccions imposades per l’estat, el cert és que les seves manifestacions no atreuen un gran nombre d’assistents. L’última gran manifestació en defensa de Navalni -una de les principals mostres de dissidència de l’última dècada-, el 21 d’abril, va treure al carrer entre 51.000 i 120.000 persones en 109 ciutats del país, segons els mitjans de l’oposició. Però, encara que ens quedem amb la xifra més alta, representa menys del 0,1% de la població russa. Les protestes només interessen a una minoria.

I això no passa només perquè les autoritats russes hagin demostrat reiteradament la seva predisposició a dispersar brutalment les concentracions. Hi ha molta gent descontenta amb la vida a Rússia que no participa en les protestes perquè no té res en comú amb els organitzadors i creu que els canvis no s’aconsegueixen al carrer. En un sondeig recent del Centre Levada, només el 21% dels enquestats deien que es plantejarien anar a una concentració per defensar reivindicacions econòmiques, i encara menys, el 16%, deien que hi anirien per defensar reivindicacions polítiques. Hi ha diferències demogràfiques -normalment els joves estan més motivats per protestar-, però en realitat això no canvia el panorama.

És més, els que estan disposats a enfrontar-se activament al govern de Putin han sigut víctimes de la repressió. Navalni, que al gener va tornar al país amb l’esperança de crear un moviment sòlid d’oposició a Putin, ha sigut empresonat amb una pena de dos anys i mig. Molts dels seus aliats han acabat a la presó, mentre que d’altres han fugit del país. I la setmana passada la seva organització, la Fundació Anticorrupció, les activitats de la qual ja estaven suspeses, va ser catalogada oficialment com a “extremista”, amb la qual cosa s’impedeix que els seus activistes es presentin a futures eleccions i s’intimida encara més els seus seguidors.

Però no és qüestió només de Navalni. Una altra xarxa opositora -Rússia Oberta, fundada per un antic magnat petrolier, Mikhaïl Khodorkovski, crític del Kremlin ara exiliat- va anunciar fa poc la seva dissolució amb l’esperança de protegir-ne els coordinadors. Això no va impedir, però, la detenció, el 31 de maig, d’un dels dirigents del grup, Andrei Pivovarov, que s’enfronta ara a sis anys de presó. Per no acabar com ell, una altra figura destacada de l’oposició, Dmitri Gudkov, va fugir a Ucraïna a principis de juny.

De cara a les eleccions legislatives del setembre, les autoritats han desmantellat l’oposició i han tallat les ales als mitjans de comunicació per tancar qualsevol espai per a la dissidència. Però, pel que sembla, a la majoria de russos, capficats en les preocupacions de la vida quotidiana i acostumats des de fa temps a ser governats per Putin, no els importa gaire. És probable que el missatge de Biden sobre la inviolabilitat dels drets humans i el caràcter sagrat de la democràcia -dues coses que estan desapareixent a Rússia sense provocar gens d’enrenou- els sembli buit de contingut.

Biden no trobarà gaire suport ni tan sols entre els russos que defensen activament la democràcia, l’estat de dret i els drets humans. Durant aquestes últimes dècades, Occident, i sobretot els Estats Units, han decebut molts liberals russos. Per a alguns d’ells, la imatge dels EUA es va començar a esquerdar amb el bombardeig de Iugoslàvia i la Guerra de l’Iraq. Per a d’altres, les revelacions de Wikileaks i Edward Snowden, que van treure a la llum un munt d’operacions nord-americanes encobertes i transaccions tèrboles, van eclipsar els sentiments d’admiració.

I per a molts russos la presidència de Donald Trump -durant la qual Washington va abandonar els acords internacionals, va tractar els aliats com a clients, va gestionar desastrosament la pandèmia i, sobretot, va exacerbar la polarització política i la disfunció social- va despullar definitivament els EUA de tota la seva autoritat.

Amb tot controlat a l’interior i poc a perdre-hi, Vladímir Putin estava disposat a rebre el president Biden. Pel que fa a la seva imatge als Estats Units i a la resta d’Occident, és raonable suposar que -després d’anys de fer de dolent de la pel·lícula i geni del mal- a Putin se li’n fot.

Copyright The New York Times / Traducció Lídia Fernández Orrell

stats