TOVALLONS NEGRES

Alarma!

La dona ja sap que d’aquí a no res vindran els bombers per confinar-los

La dona, des del darrere del taulell, acluca els ulls i prem els llavis. Sempre li passa. Quan es mira el sol li ve aquella passió. No sap si podrà aguantar-se. Està cobrant una perruca de fantasia, una tassa per prendre el te i unes gomes per als cabells. Són tretze euros (uns set o vuit iuans). Es duu la mà a la boca com si tingués ganes de badallar, però les ganes li van i li venen, com onades. La filla fa els deures asseguda en una taula que també es ven. Des del taulell estant li veu el caparró, tan negre. Les dues cuetes llises. El germà és al fons de la botiga, vigilant que els clients no robin gaire. Hi ha dos nens que es miren massa les pilotes i hi ha una senyora que ha entrat amb el carret d’anar a comprar. Aquestes són les més perilloses. Agafen culleres de fusta, bales de vidre, retoladors... Qualsevol cosa que brilli els agrada. Fa deu anys que van venir de Chongqing i ja coneixen els costums locals. La nena va arribar després, fa dos anys, però ja enraona català millor que ella.

Ai, ai, que li torna. Li torna, li torna, i no li pot tornar. No pot ser. Ara té cua per cobrar. Serà la fi, si no pot... Hi ha un home que vol piles per a una bàscula de precisió i crida molt. “ Pilas!”. Com si cridar fos el salconduit per fer-se entendre en qualsevol llengua. Però ella no pot, no pot aguantar-se més. I al final deixa de lluitar i s’abandona. Esternuda.

A la botiga es fa un silenci. La senyora que era al fons de la botiga (i que ja havia robat un potet de purpurina platejada) obre els ulls com taronges, encongeix les espatlles de por, com els gats, i fuig esperitada. “Paquita, anem!”, crida a una amiga, que es mirava els hules. El senyor de les piles se la mira espantat. Deixa de cridar i marxa. El basar ha quedat desert en un moment, però la dona ja sap que d’aquí a no res vindran els bombers per confinar-los.