18/09/2017

D’aquí a l’1 d’octubre

2 min

Vam veure l’altre dia com els tricornis requisaven escombres i cola amb el noble objectiu d’impedir que alguns gals insurrectes enganxessin els cartells (també requisats) del referèndum de l’1 d’octubre. La cosa s’entén. Que hi hagi cartells a les parets del carrer dona un aire de normalitat a això de votar, que el govern d’Espanya no es pot permetre, perquè Espanya no és la Gran Bretanya i, si ho voleu, Felip VI no és Elisabet II. Els que ens diuen que no podem votar i els que diuen que sí però “així no” (que són els mateixos que deien “en absència de violència es pot parlar de tot”) han de fer cada dia moltes giragonses per fer veure que una cosa tan senzilla com comptar-nos és antidemocràtica. L’Iceta va dir: “Molts dels nostres van patir presó, exili i mort en defensa del dret a vot”, i que precisament per això ara “no s’ha de participar”. Que és com si jo demanés a les dones que s’abstinguessin de tenir orgasmes perquè justament n’hi va haver unes que van lluitar per la nostra llibertat sexual.

Però, a part d’escombres i cola, també han requisat clavells. Per què? Per impedir que els gals insurrectes els hi oferissin justament a ells: als tricornis. I per què volien impedir-ho? Doncs precisament per la intuïció que els clavells, en aquesta part de la història que estem vivint, són simbòlics. Són la foto. I tenen clar que no es poden permetre cap foto de cap clavell.

Ni en Rajoy, ni en Millo, ni cap intel·lectual (d’esquerres, eh?), ni en Tejero, ni l’Albert Rivera, ni la majoria silenciosa, ni la reina Letícia (que va ser periodista) poden sortir a donar clavells als que demanen urnes. Prohibir et fa estar enfadat, perquè si prohibeixes somrient ets un cínic. Reivindicar et fa estar content, perquè si reivindiques content els emprenyes molt més. D’aquí a l’1 hi ha dues coses que no hem de perdre, perquè són les úniques que tenim i som els únics que les tenim: ironia i poesia.

stats