El discurs que hauria hagut de fer
Estimats súbdits meus i futurs súbdits de l’Elionor, m’adreço a vosaltres després d’haver-me rentat les mans a causa del coronavirus i a causa, no ens enganyem, de corona virus, he, he. En un cas me les he rentat de veritat, amb un desinfectant que m’ha deixat el camarlenc a la porta del saló dels miralls, i en l’altre, me les he rentat simbòlicament, a la ponçpilatesca manera.
No m’estendré, súbdits, en tot això del virus, perquè, la veritat, jo el confinament ni el noto. Sí que és veritat que el caçador reial triga més a portar-nos les perdius per als banquets, però vaja tots ens hem de sacrificar. En realitat, no estic més confinat avui que fa un mes. Ja sabeu que jo, si no estic dins d’algun edifici de patrimoni nacional, no estic bé. Em treuen el dia de les forces armades i el dia que els catalans es munten un referèndum, però la resta de l’any m’estic aquí, veient com la meva esposa fa ioga outdoor. En fi, què us haig de dir? Que units ho superarem, que els sacrificis que us demano són per Espanya i que vull homenatjar el personal sanitari.
En canvi, sí que m’estendré en tot això del meu pare. Us dec una explicació. Es veu que la pasta que m’havia de deixar a mi (i al fill de la senyora aquella) no és legal, de manera que ja he dit que no la vull. A més a més –i espero que m’ho valoreu–, per castigar-lo, l’he deixat sense assignació anual. Suposo que no ho notarà, però el gest és el que compta. Ja podeu imaginar-vos, súbdits, que és tota una sorpresa, això del meu pare. No m’ho esperava gens. Ho vaig veure a la premsa internacional i vaig dir: “Ostres! Com és que no n’han dit res a la premsa nacional?” I vaig afegir, en soliloqui interior: “Té, ara hauré de fer un comunicat”.
Estigueu bonets i, si us avorriu amb el confinament, sortiu a fer un tomb pels jardins. És el que faig jo.
