La dona de Miquel Roca

Periodista i escriptoraLa frase de Miquel Roca, pare biològic de la Constitució, va ser aquesta: “Una dona li diu al marit que es vol divorciar i aquest li respon que es quedarà sense segona residència, sense la custòdia dels nens... Ella esclafeix a plorar. «Per què plores?» «Perquè em pensava que em diries que encara m’estimes». Doncs els gestos són això”.

Benvinguda sigui de nou la paràbola del matrimoni heterosexual que ens serveix per parlar de Catalunya i Espanya. És una paràbola que hem fet servir, sobretot, els republicans indepes, perquè pressuposa -cosa que els monàrquics constitucionalistes no fan- que Catalunya és un subjecte polític com Espanya que vol veure reconeguts els seus drets. Resulta revelador, no cal dir-ho, que en aquestes comparacions Catalunya sempre sigui la dona i Espanya sempre l’home.

Anem al matrimoni de Miquel Roca. Ella es vol separar i, pel que es desprèn de les seves paraules, podria fer-ho. Vet aquí la primera diferència. La dona de Miquel Roca té dret a demanar el divorci. Catalunya no el té. Però el marit de Miquel Roca, això sí, l’amenaça. Primer, amb els béns materials. Es quedarà sense la segona residència. I després, amb els més preuats: la custòdia dels fills. Dues amenaces que són injustes i abusives i que diria que l’advocada de la dona no acceptaria. Però esclar, Miquel Roca és advocat i dels bons, com certificaria la germana de Felip VI. Per tant, hem de pensar que Roca ja compta que aquest marit metafòric fa coses il·lícites i injustes per atemorir-la.

Ella, ja ho hem vist, és una inestable. No volia el divorci de veritat. Per això plora. Ella volia que li diguessin que l’estimen i per això havia muntat tot el numeret. És el tipus de dones i de regions que se suposa que hem de ser. Les que esperen un “gest” del marit i no saben mai res dels seus negocis.