La dona policia de Premià
Llegeixo a l’ARA aquesta notícia, tan descoratjadora, del policia que humiliava una subordinada, també policia, a Premià. Diu que li feia fer feines “sense sentit”, que li deia, per exemple, “Ja em diràs si vens demà a treballar o et quedes a casa plorant” o “Vas més lenta que una tortuga”, cosa que no sé si es refereix a la manera, per exemple, de córrer, o de fer aquestes feines sense sentit que li encomanava. Li parlava davant dels companys com si fos una criatura.
Que un policia, que és algú que ha de ser empàtic, tingui aquest comportament cruel amb una subordinada és massa perillós. I segur que els bons policies, que en conec molts, hi estan d’acord. Les raons que se m’acuden per al mòbing són dues. La primera, els letals prejudicis que l’ésser pugui tenir per raó de sexe, orientació sexual, raça o idees polítiques, i que, esclar, l’incapaciten per fer aquesta feina. No podem permetre’ns policies racistes o sexistes o franquistes o tot alhora, perquè no podem permetre’ns mals policies (duen pistola). I la segona: el mirall. El dramàtic mirall. Hom entra a l’acadèmia de jove. Passa les dures proves físiques. Però li cauen els anys al damunt. I qui sap si es fa gran a glops de cervesa, de cubata, de cigaló. Cria panxa i ja fa anys que no pot córrer. I llavors li arriba la noia de l’acadèmia, que s’ha preparat, físicament, per competir en un món on ells, esclar, són més forts. S’ha preparat molt (ha de poder córrer darrere d’homes). I llavors el de la panxa cervesera se la troba al càrrec. És el seu mirall. I no ho suporta. L’ha de maltractar. Com en aquella sèrie dels setanta que es deia Busquen a Christie Love!, protagonitzada per una policia afroamericana, i que es basava en la novel·la de la gran Dorothy Uhnak. A la careta, una veu preguntava: “Una dona policia?” I la protagonista, Christie Love, contestava: “És que potser li molesta?” A aquest, sí.
