Galdosa Arrimadas
Entenc molt bé el paper ingrat dels polítics contraris a Puigdemont durant el seu discurs. Per força, ell parlava per a aquells japonesos, per a aquells eslovens, per a aquells alemanys. Aquells periodistes del món, que formaven un conglomerat que feia contrapès amb els periodistes espanyols, eren el mirall de Stendhal. Aquell mirall que, al capítol (diria que) 13 d’El roig i el negre, l’autor explica que passeja al llarg del camí que és la novel·la. Puigdemont parlava com a guanyador, perquè demanava a tothom que se sentís inclòs en el projecte de la República. Després han vingut les rèpliques. Inés Arrimadas, la primera i la més terrible, perquè el mirall hi ha sigut per a tothom. Ho portava escrit, i ho portava escrit també per als estrangers. Els acudits i les velles facècies de nou, com si fóssim el públic de Mujeres y hombres y viceversa. Ha tret aquell article d’en Junqueras (diria que és de l’any 2008) a l’Avui en què es feia ressò d’un estudi genètic fet per una universitat (no pas per ell) que destacava semblances i diferències entre espanyols, portuguesos i catalans.
Desesperació pura. Text escrit des de feia dies, pensat per replicar a un home abrandat, però no ponderat. Frases ridícules com “Usted lo que quiere es la independencia”, com si això fos una exclusiva.
El missatge és al món, no a Espanya. Ho farem igualment, val més que forceu el govern de Rajoy a dialogar. Dialogar de veritat, és a dir, dialogar per força. ¿O és que no coneixeu cap parella en què un dels membres es negui a negociar i toqui enviar un mediador que li digui que o s’asseu a parlar o es queda sense la custòdia del nen? Tota l’oposició està calmada ara. L’escuma de la boca torna cap a dins. Ho farem, segur. I ells seguiran amb les frases, com aquesta de l’Arrimadas: “Esto es la crónica de un golpe anunciado”. Stendhal, agafa un martell i actua unilateralment, sispli.
