Les medalles

Deia en Basté, l’altre dia, a propòsit de l’exèrcit fent rodes de premsa amb profusió de metàfores bèl·liques, que sabia “de fonts molt properes” que al govern d’Espanya la cosa “se’ls n’havia anat de les mans”. Es referia al fet que, segurament, en Pedro Sánchez i, no cal dir-ho, tots els de Podem deuen estar força incòmodes amb aquell senyor carregat de medalles dient “hoy es lunes, porque la guerra no entiende de fines de semana” (una cosa així, va dir). Els militars, acostumats a l’obediència cega dels soldats, ens prenen per pàrvuls i han vist massa pel·lis.

Després del pobrissó discurs del rei, no atrevint-se a parlar de son pare, i no atrevint-se, esclar, a parlar de la duresa del confinament, tenint com té un palau, fa tot l’efecte que el paper de l’exèrcit és sobretot per mostrar camal. O, cosa que és el mateix, cohesió espanyola. A mi ja em sembla molt fora de lloc el hashtag aquest “Este virus lo paramos unidos”. Unidos qui? Els espanyols? Els europeus no? A què treu cap la paraula unidos? ¿És la millor per parlar d’uns ciutadans que s’han de quedar a casa patint per si, quan en surtin, tindran feina? ¿És la millor quan resulta que el govern va centralitzar la compra de mascaretes i va resultar un desastre? Ahir vam saber que l’exèrcit va anar a desinfectar Can Ruti a petició de l’alcalde de la ciutat de Badalona, però que la direcció de l’hospital no en sabia res i no els va deixar passar. ¿No és molt estrany que un alcalde decideixi, sense comptar amb els metges, que els militars han d’anar a passar el xim-xim per les plantes? No fa gaire van desinfectar el Prat (no ha quallat això de dir-ne Tarradellas) abillats amb mascaretes i uniformes blancs, mentre, al darrere, els periodistes, vestits de civil i sense protecció, els feien fotos. D’això es tractava.