Nit de Sant Joan
EscriptoraJordis (tots tres Jordis), Raül, Carme, Dolors, Oriol, Quim i Josep, Sant Joan sempre ha sigut la meva festa preferida: hi ha bombolles i música i foc, samarretes de tirants i banys nocturns. Més que Nadal, que Reis, que el tió i que Cap d’Any. Molt més que Carnestoltes i que la castanyada. Em fa pensar en quan era petita (els mistos Garibaldi encara no estaven prohibits) i els nens preguntàvem insistentment quant faltava perquè es fes de nit i poguéssim encendre una bengala. Jo jugava a fades amb una veïna. La bengala era la vareta màgica. I que poc que durava. Podies dibuixar dos o tres cercles de guspires en l’aire i ja s’havia apagat. La meva filla també ho fa. Demà tinc sardines a la brasa i bombolles amb la meva família (que també són els meus amics) i amb els meus amics (que també són la meva família).
És el primer any que no escric, per Sant Joan, un article de treva total. Un article sobre petards, sobre gossos porucs, sobre anar a dormir d’hora o tard, sobre si és millor la coca de llardons o la de fruita confitada. Un article d’aquells que de tant en tant necessitem –els autors i els lectors– perquè per a això són en realitat les festes. Per unir col·lectius, per descansar de les lluites personals, per somriure als veïns. Per aparcar.
No pot ser. Sou a la presó i a hores d’ara ja no queda ningú –excepte els dolents, que per mantenir la farsa i sentir-se lliures de culpa subverteixen el llenguatge i us diuen “golpistas”– que no comprengui que esteu tancats per no res. Sovint em dic que Espanya no existeix. Que només existeix Castella i que, efectivament, per grapar els esvorancs es veuen obligats a desinfectar. I desinfectar és amagar-vos, fer-vos desaparèixer, sou el mirall del rei. Tancar a la Torre de Londres acusada d’adulteri o tancar a Alcalá-Meco acusada de rebel·lió. Tant se val. Demà a la nit pensarem en vosaltres. És ben poca cosa, però som molta gent.
