Parar una estona i seguir

Per un dia, només, voldria parar i riure amb el cap ben endarrere. Parar de construir el país, escriure la novel·la, córrer els deu quilòmetres que encara haig de fer avui, donar-te una educació. Parar. Avui, vespra dés Tots Sants, tinc l’esperit d’aquelles dones d’abans que quan anaven de vacances a un hotel deien: “Ai, sí, jo el que vull és que m’ho facin tot”. Volien no pensar en el que feien per dinar, ni fregar plats. Volien avorrir-se. Així estic avui. Demà ja no.

Avui voldria que totes les coses que m’apassionen i que em diverteixen ja es donessin per descomptades per un instant. És el que demanaria al geni de la castanyada. Viure tranquil·la com els americans, en una república com la d’ells, sense querelles, sense gent a la presó per no res, sense amenaces. Només avui voldria tornar a les foteses i a la intranscendència i xarrupar-ho tot àvidament i despreocupada. Negar-me a les teves ganes de fer “truc o tracte”, perquè la castanyada és la nostra festa avorrida, de la mateixa manera que et dic que has de dir “bon dia” encara que et faci vergonya. Queixar-me d’això i que els empresonats i els querellats poguessin també fer-ho. Normalitat, normalitat i moscatell. Dir que els panellets embafen i que estic enfitada. Voldria no tenir tants enemics a Twitter, ni tants amics a l’autobús, perquè ja fóssim un país com Bèlgica, com Botswana, com Trinitat i Tobago (els que fabriquen l’angostura). Voldria no haver de parlar d’això a la tele, voldria parlar dels bars, com abans, només avui. Voldria descansar una estona, però sé que tots nosaltres ho voldríem. I no podem, perquè som el plate spinner que no pot parar de moure els bastons o caurà tot. I no pot caure tot, no ho podem deixar caure, perquè som aquests.