Els Reis ho poden tot, però...

EscriptoraCorreu allà on hi hagi nens moderadament feliços i mireu-vos-els avui. Aneu a les cases dels amics, dels germans, a veure’ls en pijama. Mireu la tremenda felicitat que suposa veure pares posant piles i llegint instruccions. Aneu als parcs i observeu-los amb les joguines noves. Ningú sap si han costat terribles sacrificis aquests segways absurds.

Feu això, si podeu, els que no teniu nens a prop. Els altres, els que teniu nens a prop, ja ho sabeu, ja ho intuïu: davant del dolor, el dia de Reis és una merda. Perquè els nens, quan ja són una mica grans (“grandets”, en diem, i és un diminutiu que m’enamora), davant de la malaltia, de l’atur, de la pobresa, del divorci, de l’absència, et diuen: “Demanem-ho als Reis!” Els Reis tot ho poden. Els podem demanar que el germanet es curi, que l’àvia ens conegui, que tu tinguis feina, que no us divorcieu, que ens portin calefacció, demanem-los diners, demanem-los que treguin el pare de la presó, mama. I a canvi no demanem joguines.

I llavors les explicacions: ells són màgics però no ho poden tot (també m’enamora aquest “no ho poden tot”, on el poder-ho tot és tan poderós que ja indica el fer sense posar-lo). I més explicacions: els demanem pau al món, això sí (les coses abstractes s’han de demanar, les concretes no), però no podran solucionar cap dels nostres desastres. I si al nostre voltant n’hi ha algun, de desastre, veuran, doncs, que la màgia per poder repartir joguines en una nit i la màgia per poder sortir per la tele amb una barba molt llarga, quan al nostre poble la tenien més curta, no és en canvi una màgia vàlida per fer la nostra vida menys trista. Que és com quan els mèdiums convoquen els esperits del més enllà: sempre acaben fent trucs ridículs com apagar els llums o tancar una porta. “No...”, hauran de dir algunes mares: “No podem demanar-los que treguin el pare de la presó”. Per tenir el privilegi de no ser a la presó s’ha de ser família dels reis. Però dels d’Espanya.