Els romans, quins cracs

“Pa i circ”, deien els romans, que de política en sabien un munt, com prova el fet que, quan envaïen una nova terra, el primer que feien era pactar amb els capitostos locals. Ben xafat, romans. Pactes amb els capitostos, els promets que seguiran amb els privilegis i així pots esclavitzar els altres i explotar les terres sense gaire destrossa.

Sense pa la gent no té res a perdre i llavors pot estar disposada a perdre la vida. Com diria Maria Antonieta si no hagués acabat fatal, “no convé”. Però el pa no ho és tot, perquè la gent, quan comença a avorrir-se, es posa a pensar. I si pensa pot arribar a la conclusió que està suportant una injustícia. Per què tenir rei? Per què haver de formar part d’un estat que et maltracta econòmicament, t’humilia i fomenta la burla cap a tot el que tu ets? Per què haver de formar part d’un estat que apallissa i tanca a la presó uns ciutadans que no han comès cap delicte, però que han qüestionat el poder del rei i de les elits? Per què pagar-li el Castor a Florentino Pérez? Per què la sentència de la Manada? Per què la Tamara continua confinada a Viladecans? Per què els jutges van tirar enrere la sentència de les hipoteques? Per què la llum és tan cara? Per què els autònoms espanyols paguen tant? Per què treballar vuit hores no et permet pagar-te un sostre?

Per això va bé el circ. Perquè t’entretens i no penses. Pa i circ. I encara faltaria una altra cosa. Una mica de droga. Si les autoritats no s’hi fiquen gaire, amb això de la droga, hom pot beure, fumar, esnifar, punxar-se, i si beu, fuma, esnifa o es punxa, ja és segur que no es queixa. Atracar, potser sí. Però queixar-se, no. Pa i circ. Quina gran veritat. Que adaptada a la vida moderna i sense deixar Roma seria “Pizza i Telecinco”.