TOVALLONS NEGRES

Ungles postisses

Suposo que moltes noies fan servir les ungles postisses com les d'una altra generació els talons

Porta unes ungles postisses, de color blanc, tan grosses que semblen supositoris. Li donen un aspecte de malvada de conte nadalenc, perquè les dolentes sempre porten ungles que fan pensar en urpes. Seu al meu davant, al tren i, com gairebé tothom, envia missatges amb el mòbil, com pot. Quan ha de fer servir el polze, no prem les lletres amb el palpís (com sí que ho fa amb l'índex) sinó amb el costat exterior del dit. Escriure a l'ordinador un pèl de pressa li costaria i escriure a mà encara més. La gràcia o la desgràcia d'aquestes ungles potser és que resulten estimulants perquè impedeixen tot de feines o activitats naturals. Les ungles d'aquesta noia del tren ens expliquen que no treballa de rentaplats, de cuinera, de peixatera, de metge, de fotògrafa. Però potser treballa de youtuber, de model, de recepcionista, d'atleta. No són unes ungles pintades, com porten moltes noies i alguns nois. Són unes ungles postisses. Fa un temps, les ungles “arreglades”, que en diuen, explicaven de les dones que “no treballaven amb les mans”. Que no fregaven plats o que els fregaven amb guants (¿encara n'hi ha, d'aquells guants roses que es bufaven perquè en sortissin els dits?). Mostraven, doncs, un estatus. Era l'època en què només les dones feien aquesta mena de feines. Qui duia les mans arreglades tenia minyona. Suposo que moltes d'aquestes noies fan servir les ungles postisses com les d'una altra generació els talons: se les posen per “sortir” (que és una paraula, si us hi fixeu, molt divertida). Per mostrar una fragilitat, que no dic que no sigui també un poder.

A l'altra banda d'aquesta noia hi ha totes les que ensenyen, amb orgull, les mans de treballar. Les mans de pagesa, clivellades, amb les ungles arranades. El que em fa riure, d'aquestes ungles, és que la treballadora de la botiga d'ungles postisses que te n'hagi de posar no pot fer-ho amb aquestes ungles postisses.