18/05/2017

Vols jugar?

2 min

No es coneixen de res. La nena morena, d’uns nou anys, observa un niu de formigues. Els tapa el forat amb una fulla i s’espera fins que s’organitzen per treure-la. La nena rossa, de la mateixa edat, si fa no fa, se li acosta. “Hola”, li diu. “Hola”, contesta l’altra. “Què fas?”, pregunta la rossa. “Miro les formigues”, contesta la morena. I llavors la rossa fa: “Vols jugar?” L’altra somriu, s’aixeca, es mira la mare: “Podem anar a jugar?” I la mare: “Però que us vegi”. I totes dues es posen a córrer cap allà, cap a la zona del joc, que és simplement un lloc una mica allunyat de la mare. Suposo que un cop allà es diran els noms i començaran.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

“Vols jugar?” Fins a quina edat farem aquesta pregunta amb naturalitat? Quan la deixarem de fer? Jugar. Els animals juguen, de manera que suposo que els humans van jugar des del principi dels temps. “Fem veure que...” Així comencen molts jocs. “Fer veure” és una expressió que m’encanta. “Fem veure que jo era...” I llavors s’hi posen. Es tracta de ser un altre. O de fer “el paper” d’un altre. Jo era un gat, tu eres l’amo. Jo era la mare, tu la filla (en aquest cas, ser el gat i ser la filla és el paper cobejat, de manera que al cap d’una estona s’intercanviaran els personatges). Les veig jugar a mares i pares (allò tan d’abans) i sento que la que fa de filla li pregunta a la que fa de mare si pot anar a jugar, oblidant -o potser no- que ja estan jugant. La facilitat per “jugar” tot i que no es coneixen de res em sembla prodigiosa. Amb els grans són tímides, però entre elles s’ha establert, ara mateix, una confiança absoluta. Les veig córrer, agafar canyes, planejar cabanes en aquell parc, fins que les criden. “Demà vens?”, pregunta la rossa. “Si em deixen sí”. I totes dues es diuen “Doncs fins demà”. I quan ja marxen la morena crida: “Demà portaré allò!”

stats