El 2004 l’empresa minera Pacific Rim va sol·licitar els permisos necessaris per explotar unes reserves d’or situades al Salvador. Pacific Rim va assegurar al govern del llavors president, Antonio Saca, que les seves activitats serien respectuoses amb el medi ambient i generarien llocs de treball. Però, atès que el 90% de les aigües superficials del país estaven contaminades i es temia que el riu Lempa (una font d’aigua essencial per als sis milions d’habitants del Salvador) quedés afectat, l’executiu no va aprovar la proposta de l’empresa. El 2008 Saca va establir una moratòria als nous permisos d’explotació minera que s’ha mantingut fins avui i té un suport ampli.
Pacific Rim va contraatacar el 2009: va interposar una demanda per valor de 77 milions de dòlars davant del Centre Internacional de Resolució de Diferències Relatives a Inversions (CIRDI), una institució amb seu a Washington que està afiliada al Banc Mundial i ofereix arbitratge entre governs i inversors. L’empresa invocava una llei salvadorenya d’inversions del 1999 segons la qual les societats estrangeres podien recórrer a tribunals internacionals d’arbitratge per resoldre els litigis amb el govern. Pacific Rim va apujar la demanda a 301 milions de dòlars i la vista oral definitiva va començar al mes de setembre. S’espera que el 2015 es dicti sentència.
Els partidaris de l’arbitratge internacional sostenen que aquest és un mecanisme de resolució de controvèrsies relativament objectiu. En efecte, més de 150 països han reconegut el CIRDI com a àrbitre. Això no obstant, les grans empreses cada cop fan un ús més oportunista dels tribunals d’arbitratge per esquivar decisions preses pels estats en defensa dels seus interessos. Ara és possible que dos nous tractats recullin disposicions d’aquesta mena: l’Associació Transatlàntica de Comerç i Inversió i l’Acord Estratègic Transpacífic d’Associació Econòmica, uns pactes que actualment estan negociant els Estats Units i la Unió Europea i els Estats Units i onze estats de la regió Àsia-Pacífic, respectivament. Si els acords definitius contenen disposicions sobre la resolució de litigis inversor-estat, és factible que hi hagi una allau de casos com el que enfronta Pacific Rim i el Salvador.
Hi ha molts acords destacats que recullen aquest mecanisme per a la resolució de litigis entre inversors i estats, entre els quals el Tractat de Lliure Comerç Nord-americà (NAFTA per les sigles en anglès) i nou tractats en matèria d’inversions bilaterals entre els Estats Units i la Unió Europea. Els inversors estrangers poden interposar demandes al·legant violacions d’una infinitat de disposicions de “protecció dels inversors”, entre les quals hi ha les regulacions estatals en defensa de l’interès públic que comportin una reducció dels beneficis dels inversors. Ara bé, això no és aplicable a les dues parts de la mateixa manera: els governs o les poblacions afectades per les activitats d’inversors estrangers no poden interposar demandes. Un altre aspecte igualment problemàtic és l’opacitat amb què sovint es desenvolupen les activitats dels tribunals.
Actualment des d’Indonèsia fins al Perú un gran nombre de països fan front a demandes interposades per inversors. En el marc del NAFTA, Mèxic i el Canadà han perdut o han arribat a acords en cinc casos cadascun i tots dos països s’han vist obligats a pagar centenars de milions de dòlars a empreses estrangeres. La quantitat més elevada que s’ha pagat fins avui són els 1.770 milions de dòlars que el CIRDI va condemnar l’Equador a abonar a Occidental Petroleum per la rescissió d’un contracte.
Segons la Conferència de les Nacions Unides sobre Comerç i Desenvolupament, el 75% de les demandes entre inversors i un estat les han interposades demandants nord-americans i europeus. No resulta sorprenent, doncs, que Washington pretengui incloure disposicions relatives als litigis inversor-estat en l’Associació Transatlàntica de Comerç i Inversió i en l’Acord d’Associació Transpacífic.
Però l’oposició augmenta. El president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, es nega a acceptar que hi hagi “règims especials per als litigis inversor-estat que limitin” les competències dels tribunals europeus. Sigmar Gabriel, vicecanceller i ministre d’Economia alemany, ha advertit del perill que s’esquivin “objectius de les polítiques [dels estats] amb l’amenaça d’una demanda per danys i perjudicis”. El mes passat el ministre de Comerç francès, Matthias Fekl, també va manifestar enèrgicament una postura contrària a aquestes diposicions: “Hem de conservar el dret dels estats a establir i aplicar les seves pròpies normes”, va afirmar al Senat francès. Alguns polítics britànics han fet declaracions semblants en un context marcat per la por que aquesta mena de casos consolidin la privatització creixent de la sanitat pública britànica.
Aquestes reflexions no són infundades, en particular en relació amb la política mediambiental. El 2012 la companyia energètica sueca Vattenfall va demandar Alemanya al CIRDI després que el govern alemany decidís abandonar gradualment l’energia nuclear. Tot i que les xifres no s’han fet públiques, es presumeix que reclama milers de milions a Berlín en concepte d’indemnització pel tancament de centrals nuclears. A més, la modificació d’un sol paquet normatiu pot desencadenar un torrent de demandes. A tall d’exemple, a la República Txeca, un canvi introduït en la política energètica el 2013 va donar peu a set demandes; a Espanya, en va provocar sis.
Cal deixar d’incloure disposicions relatives als litigis entre inversors i estats en nous tractats. La Unió Europea hauria de continuar exigint la supressió d’aquestes disposicions de l’acord de l’Associació Transatlàntica de Comerç i Inversió, i també s’haurien d’expurgar de l’Acord Transpacífic d’Associació.
Fins i tot encara que la demanda de Pacific Rim no prosperi, com molts esperen, fins avui el procés ha costat al Salvador 13 milions de dòlars, que equivalen a la despesa total en matèria de medi ambient i recursos naturals del país el 2013. Veneçuela, l’Equador i Bolívia han revocat oficialment la seva adhesió al conveni del CIRDI. Per bé que el Salvador tem una probable reducció de la substancial ajuda econòmica que li proporciona Washington si també se’n retira, hauria de plantejar-se si li convé seguir l’exemple d’aquests països.
