29/04/2018

Quan encara calen santuaris

3 min

PeriodistaFa unes setmanes, la historiadora Eva Serra es preguntava per què el dejuni col·lectiu per la llibertat dels presos polítics i els exiliats es feia a Montserrat -després d’haver-se iniciat als Caputxins de Sarrià i haver continuat al monestir de Sant Pere de les Puelles-, i no a la seu d’un sindicat, per exemple, o de qualsevol altra institució civil, si suposadament vivim en una democràcia, amb institucions públiques compromeses amb els drets humans. Ho qüestionava, precisament, en un dels actes públics d’acompanyament al dejuni que es feia a Montserrat, dins de la campanya Prou ostatges!, organitzada per l’ANC amb altres entitats, seguint una iniciativa pionera acollida a la parròquia de Santa Maria de Cornellà de Llobregat. La seva conferència rememorava la Tancada d’Intel·lectuals feta en aquell mateix santuari, el desembre de 1970, en protesta per les condemnes a mort de sis militants abertzales bascos, acusats de pertànyer a ETA, dictades en el Procés de Burgos.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

La pregunta de la veterana militant independentista, que havia viscut la mítica tancada antifranquista, reflectia una inquietud compartida, sobretot per qui constatava incrèdul que l’Ajuntament de Barcelona s’hagués negat a cedir un espai de l’antiga presó Model per fer-hi un dels dejunis, que en un lloc tan emblemàtic de la repressió franquista li hauria donat la rellevància necessària. I, lamentablement, l’Ajuntament presidit per Ada Colau no ha estat l’únic que ha rebutjat cedir espais municipals per a una acció de consciència com aquesta.

El cas du a preguntar-se com és que a aquestes altures encara cal recórrer a certes institucions religioses per trobar acollida i refugi per a accions en contra de violacions tan flagrants dels drets humans i polítics fonamentals. Gairebé com passava en plena dictadura franquista, quan el Sindicat Democràtic d’Estudiants es fundava el 1966 als Caputxins de Sarrià; l’Assemblea de Catalunya el 1971 a l’església de Sant Agustí de Barcelona, o quan el 1973 es produïa la detenció de 113 dels seus membres en una reunió a l’església de Santa Maria Mitjancera.

No es pot pas dir que l’Església catalana en conjunt estigui sent gaire coratjosa en la condemna de l’empresonament i de l’exili que pateixen polítics i governants legítims de Catalunya i els líders de les entitats sobiranistes, privats de llibertat ja fa més de mig any, sense ni tan sols haver estat jutjats. Uns governants cessats pel govern espanyol i reelegits novament per una ciutadania plural que se sent estafada, en no veure respectat el seu dret a votar i a triar de forma efectiva les persones que vol que la governin. Estafada i també ferida dolorosament per tanta injustícia i arbitrarietat contra unes persones profundament pacífiques, convertides en ostatges d’un estat espanyol que les maltracta per escarmentar de forma exemplar les persones que lluiten democràticament per la independència, però també tothom qui vulgui pensar i expressar-se lliurement.

I, tot i la tebior d’una Església catalana que no sap desmarcar-se de la complicitat de l’Església espanyola amb el totalitarisme oficial que s’imposa, és també de l’àmbit eclesial -especialment d’ordes religiosos, no sotmesos a les ordres dels bisbes- d’on han sortit algunes de les expressions de solidaritat i de denúncia més significatives, com diversos pronunciaments i accions de l’abadia de Montserrat.

Volent alertar de l’apatia política i social que va imperar a Alemanya mentre el nazisme ascendia al poder, sovint s’ha citat una frase cèlebre, erròniament atribuïda al poeta i dramaturg Bertolt Brecht, que realment correspon a un conegut poema del pastor luterà alemany Martin Niemöller (1892-1984). És aquell text que diu: “Quan els nazis vingueren a buscar els comunistes, no vaig aixecar la veu. Jo no era comunista. / Quan empresonaren els socialdemòcrates, no vaig aixecar la veu. Jo no era socialdemòcrata. / Quan vingueren pels sindicalistes, no vaig aixecar la veu. Jo no era sindicalista. / Quan vingueren rere els jueus, no vaig protestar. Jo no n’era, de jueu. / Ara venen per mi. / I no hi ha ningú que aixequi la veu”.

Inicialment, aquest text tan punyent va ser un fragment d’un sermó de la Setmana Santa de 1946 -amb l’horror nazi encara molt tendre-, titulat “Què n’hauria dit Jesucrist?” Una pregunta que, enmig de tants silencis mesells actuals, bé podria fer-se ara -pensant també en Macià, Vidal i Barraquer, Rosa Parks o Luther King-, quan es comprova que, per defensar certs drets civils, encara calen santuaris.

stats