L’EDITORIAL

17-A: encara massa coses per aclarir

Dos anys després dels atemptats jihadistes de Barcelona i Cambrils, encara queden massa incògnites per resoldre. La principal, sens dubte, és l’abast de la relació que va existir entre els serveis secrets espanyols (CNI) i l’imam de Ripoll, Abdelbaki es-Satty, cervell de la cèl·lula terrorista. Aquesta relació no es va comunicar als Mossos, sobre els quals, en canvi, es van intentar difondre falsedats que qüestionaven la seva professionalitat i eficàcia. Per què, encara avui, no s’han aclarit de manera pública i oficial els vincles entre l’imam i el CNI? ¿Se sap que era un confident, però fins quan i amb quina intensitat? ¿El van ajudar a convertir-se precisament en imam de Ripoll? Per què PSOE, PP i Cs es neguen a crear una comissió d’investigació al Congrés? L’únic que l’opacitat aconsegueix és alimentar les sospites. Aquesta foscor resulta absolutament inaudita i no queda justificada en absolut pel fet de tractar-se d’uns serveis secrets. Si van ser negligents o laxos, cal aclarir-ho per evitar futures badades de resultat tan tràgic. Si hi va haver intencionalitat política, l’escàndol ja seria majúscul. Sigui com sigui, que dos anys després es mantingui aquesta ombra genera ben poca confiança. El prestigi del CNI, que ja de per si representa la part més obscura de l’Estat, ha quedat greument en entredit de cara a l’opinió pública, especialment la catalana. El judici a l’Audiència Nacional encara està pendent. Caldrà veure si dona resposta a aquests greus interrogants.

La radicalització de la cèl·lula del 17-A al marge de l’imam

Més enllà d’aquest punt rellevant, cada cop coneixem més detalls sobre com es va gestar la cèl·lula i com es van radicalitzar els seus membres. L’anàlisi feta pels Mossos posa en evidència que la controvertida figura d’Es-Satty va ser, en efecte, decisiva. Però ara sembla que no va ser ell qui va aconseguir una radicalització exprés dels joves de Ripoll, sinó que més aviat va ser el catalitzador d’un grup que quan Es-Satty va arribar a la capital de Ripollès, a princips del 2015, ja estava organitzat. De fet, el nucli principal del grup, format per tres joves que el 2014 tenien entre 20 i 22 anys, a finals d’aquell any ja s’havien radicalitzat pel seu compte a través de les xarxes, seguint l’aura d’un Estat Islàmic que en aquell moment tenia molta penetració. Ells van arrossegar altres companys. Paradoxalment, cap dels nois, ni de petit ni d’adolescent, havia seguit una pràctica religiosa habitual.

Com pot ser que ningú detectés la seva radicalització? Doncs perquè per a les famílies l’augment de la seva religiositat (que no sortissin de nit, etc.) era positiu. El món escolar no va poder intuir res perquè ja n’havien sortit. I al no tenir antecedents policials ni judicials, tampoc van ser objecte de cap mena de seguiment. De cara al futur, a part de la imprescindible feina policial, sense dubte cal aconseguir una millor coordinació amb les comunitats musulmanes. Però la millor tasca preventiva vindrà d’una integració plena a través del món associatiu, laboral i cultural, com a continuïtat de l’escolarització. És una tasca que demana recursos i consens social i polític. Sens dubte, hi ha molta feina a fer.

El canvi d’estil de vida dels terroristes que va passar desapercebut