Enfadats

Diu el president Aragonès (entrevistat a TV3 / Catalunya Ràdio) que els de Junts estan enfadats. I assenyala Laura Borràs com a màxima expressió d’aquest malestar. Del català emprenyat al polític enfadat, així es van construir les categories polítiques en l’empantanegada escena catalana.

La condició d’enfadat no té un límit prescrit, ens enfadem i ens reconciliem, però en casos d’una cohabitació a desgrat com aquesta, sovint acaben aflorant odis eterns. El president queda a l’expectativa, amb la porta entreoberta. Que Junts assumeixi la plena responsabilitat de la ruptura mentre ell va fent camí. Com? Fent el pas que Junts es nega a assumir. Si els exsocis salten de la barca, ell ensenya la nova carta de navegació: l’independentisme del possible. Mentrestant, el sector de Junts que ha imposat la ruptura repeteix la lletania “independència ja”, sense que es vegi per enlloc el pla d’acció que la sustenta. Aragonès assumeix que l’única via possible, a Espanya i a l’Europa actual, és seguir un lent camí per la política institucional fins a generar una acumulació de capital (vots i raons) que faci entendre a totes les parts que s’han de fer canvis en profunditat.

Tan utòpic com l’embat? Potser sí. Però, ara mateix, és l’única ruta transitable. I per això Aragonès demana respecte a les institucions que ja es tenen. No es pot pretendre situar una associació privada com el Consell de la República per sobre del govern i del Parlament de Catalunya. Per què estan enfadats? ¿Per la frustració d’haver estat ells qui han aixecat acte de la fi del Procés? ¿Per les evidents fractures internes que han eclipsat els perdedors? ¿Per la por a reconèixer la veritat?

Aragonès necessita vots per seguir. I tot esperant que Junts es decanti definitivament, fa una crida a aliances d’ampli espectre. Amb els més pròxims, però sense descartar el dimoni: el PSC, que, en un país en què Vox, Ciutadans i el PP són ara mateix marginals, és qui té més cartes a la mà.

Aragonès exhibeix dues marques que no són fàcils d’acreditar: el model canadenc de claredat, que va acabar ofegant les temptacions secessionistes, i la taula de diàleg, a la qual només els resultats donaran credibilitat. I espera que tard o d’hora Junts canviï el rictus i faci amb alegria la tasca que li correspon: articular l’espai liberalconservador. Mentrestant, ell aguantarà fins allà on pugui confiant que la constància –l’assumpció de la realitat– tingui premi.