O enquestes o interès general
Dut a les seves conseqüències més extremes i més absurdes, el vici de fer política (i pitjor encara, de governar) a cop d'enquestes arriba a tenir les conseqüències delirants que veiem aquests dies a Madrid. La presidenta Díaz Ayuso convoca eleccions perquè les enquestes (i la justícia) li són favorables; en canvi, just a l'altre costat del tauler, el fins ara vicepresident del govern d'Espanya Pablo Iglesias dimiteix del seu càrrec i es presenta com a candidat a Madrid perquè les enquestes li són molt desfavorables a Unides Podem. Tan desfavorables que, en cas de caiguda total d'Unides Podem a les eleccions madrilenyes del 4 de maig, les enquestes podrien tornar-se favorables al PSOE per convocar eleccions generals anticipades després de l'estiu, i eventualment aconseguir governar en solitari, sense els socis sempre incòmodes (i ara més que mai) de la formació morada. Segons les enquestes, en definitiva, l'actual crisi política agafa Unides Podem amb el pas totalment girat, i d'aquí que el seu líder perpetri aquesta espantada. Recordem també que el detonant de la present onada de despropòsits va ser una maniobra del PSOE i Ciutadans per mirar de fer caure el PP de les comunitats governades per tripartits d'ultradreta, o pactes de PP i Ciutadans amb el suport de Vox. Sembla que darrere de la brillant idea (que ha acabat en poc i brut, com és notori) hi havia l'inevitable guru de Pedro Sánchez Iván Redondo, tot i que cada partit té els seus aprenents de bruixot. A Múrcia, el PP ha aturat la traïció de Ciutadans subornant trànsfugues: a un d'ells, Francisco Álvarez, l'han nomenat conseller d'Investigació i Universitats i ni tan sols té el títol de batxillerat. Tot és així.
La demoscòpia, doncs (enquestes, sondejos, trackings i altres eines endevinatòries dels quals els partits viuen literalment penjats), s'ha convertit en la raó per convocar eleccions o provocar crisis de govern com la que s'ha trobat Pedro Sánchez mentre era de cimera bilateral a França –amb visita inclosa a la tomba d'Azaña al costat d'Emmanuel Macron–. Com que no hi ha arguments que vagin més enllà dels interessos de partit, es recorre a una grollera èpica guerracivilista: “O socialisme o llibertat”, clama Ayuso. “O feixisme o democràcia”, respon Iglesias. Ayuso titlla Iglesias de comunista, etc. Però la veritable raó de tot plegat no són de cap manera les idees ni l'interès general, sinó les enquestes. Amb aquesta sortida desordenada del govern (indicant fins i tot canvis dins l'executiu que només pot decidir el president, i no ell), d'un govern que justament ell va demanar tant que es formés, Pablo Iglesias dilapida la seva credibilitat. Ayuso, que no n'ha tinguda mai, pot perfectament acabar governant Madrid en una primera coalició formada per PP i Vox, i sense ningú més. A Catalunya, és inquietant que hi hagi qui digui que això no és cosa seva, perquè estan treballant per la independència. Ben al contrari, i sense exagerar, les conseqüències de tot plegat són imprevisibles però poden ser desoladores.
Sebastià Alzamora és escriptor
