Epístola a Picasso (1936)

D’Ors (Barcelona, 1881 - Vilanova i la Geltrú, 1954) a D’ací i d’allà (VI-1936). Últim article que va fer en català. La seva expertesa com a crític d’art era reconeguda arreu. També era l’últim número de la revista, que, segons Cirici Pellicer, era “una de les més ben editades del món”. La portada imaginava per als lectors elitistes un estiu del 1936 que va esdevenir infaust.

Sortós, Picasso, tu, que, en vida i en llegenda, has florit a l’hora dels meteors socials per al teu art més favorables! Saber si, al mateix temps, el clima estètic esdevenia més dur que mai, és una altra qüestió... Qui, emperò, no admirarà el miracle d’aquesta gran onada de favor públic que la pintura ha conegut arreu, al moment dit de “la post-guerra”, tot el llarg del qual aquella ha reemplaçat pràcticament la literatura, davant l’atenció de la gent? Hi ha àdhuc aquí un dels fenòmens més curiosos dins la història de la cultura. A quina altra etapa -digues-m’ho si et plau-, la personalitat de cada un dels artistes havia tan fortament interessat els seus contemporanis? Quan s’havia produït el fet que el menor fragment eixit de les llurs mans es veiés, com avui, registrat, comentat, apreciat, complimentat, difós en el coneixement de les multituds? […] Mira, jo m’estic aquí, tancat i forçat d’escriure’t, privat fins d’anar a trobar-te al cafè de Flora, on passes ara, segons notícies, part de les vetlles perquè, després d’haver escrit vint mil pàgines, per paquets de 3 a 25 pàgines, m’ha estat revelat com calia absolutament a la salvació de l’ànima meva que en doni tanmateix alguns de 500 pàgines; sense la qual cosa , tot restaria com si jo no hagués res escrit... Tem, parellament, l’hora del judici que et concedís, dins la història de l’art modern, un paper magnífic, sí, però exclusivament funcional i històric; no és això el que preveia l’admiració que t’he portat d’ençà de la sortida de la infància, admiració feta de respecte i no d’estupefacció, com en tants d’altres... Ella sola vindria ara a deturar-me, en aquest moment que prenc l’aire, que tan poc m’escau, de fer-te una prèdica. I, a part d’això, qui hauria vist sense riure, als volts del 1890, Cézanne donar consells a Zola? Valdrà més que acabi de pressa, resumint-ho tot en una manera de crit, on l’encoratjament es mescli a l’exigència, com els que els “aficionados” de les curses de braus llancen als “espadas”. Aquest crit, però, el català no es prestaria massa a traduir-lo. Ben pensat, és encara a un altre repertori expressiu que em caldrà recórrer. Recordaré potser el vell Carolus-Duran, personatge carnavalesc, que havia estat mestre, a París, del nostre Ramon Casas, i parà, a Roma, d’actor de l’Escola francesa a Villa-Medicis: -“Monsieur ” ordenava Carolus-Duran als pensionats nou-vinguts, “faites un chef d’oeuvre! ”... -A Villa-Medicis, i venint d’ell, això no era sinó encara un mot de Carnaval . Però, dins la tradició del “Quatre Gats” , i entre nosaltres, guanya tota altra gravetat. Greument, doncs, jo t’ho vull dir: “Pablo Picasso, fes una obra-mestra!” Creu-me, és temps. Aquell no tardarà gaire per a nosaltres dos, en què no serà ja gaire divertit de confessar-se que tota obra-mestra defraudada forma una partida en passiu al compte de la nostra consciència.