Per un nou contracte social a Catalunya

La pandèmia global del covid-19 està produint greus afectacions sanitàries i econòmiques que aboquen a una emergència social de gran abast, local i global. Una emergència imprevista i imprevisible que està desbordant els serveis públics bàsics, sotmesos a una prova d’estrès extraordinària. El confinament, les màscares, i les precaucions per evitar el contagi segellen l’excepcionalitat d’un temps social que sembla aturat i planteja la necessitat i la urgència de canvis. La necessitat i la urgència d’alterar l’ordre de prioritats davant la caducitat d’unes polítiques públiques que no han sabut protegir adequadament la població.

La lluita contra l’emergència sanitària i social té dos temps. El més urgent està centrat en controlar i superar la crisi sanitària. Però també cal treballar per la recuperació econòmica i social. I a hores d’ara el balanç de les respostes del nostre entorn no és gaire esperançador.

Europa ha mostrat totes les seves fragilitats i contradiccions. La sortida acordada ha estat facilitar la fabricació de diners a retornar per aturar el cop. Una solució que no ho posa fàcil a unes economies del sud de la UE amb alts nivells d’endeutament públic i privat. Pel que fa a Espanya, l’emergència sanitària i social ha esclatat enmig d’una crònica crisi sistèmica (territorial, de model econòmic, de legitimitat política...). I la resposta s’ha caracteritzat per la suma d’improvisació, gestió forçadament centralitzada, retòrica militar i manca de múscul financer per esmorteir els efectes de la crisi social.

Les circumstàncies de la política catalana tampoc han estat favorables. Els efectes de la repressió i la “provisionalitat” derivades de l’1-O s’han afegit als d’un finançament estructuralment insuficient. Quan els serveis públics bàsics encara no s’havien refet de les retallades per la crisi del 2008, han hagut de fer front a una emergència inèdita. Que el Govern hagués estat situat en temps de pròrroga pel seu mateix president tampoc ha ajudat a generar confiança.

Cal iniciativa política per poder fer front a l’emergència social. Com? Mitjançant un nou acord social i polític de país. Un nou contracte social que trenqui amb el predomini de l’economicisme tecnocràtic per poder repensar la societat des de la cultura i la política. Que alliberi el debat polític d’uns dogmes econòmics amb més contingut ideològic que evidències empíriques. Que substitueixi l’economicisme neoliberal pel paradigma del progrés humà. El canvi de paradigma és necessari, urgent i possible per tal de definir fórmules radicalment diferents de les aplicades per superar la crisi del 2008. El rescat de les persones és molt més important que el rescat del poder financer o els oligopolis, i exigirà nous instruments d’intervenció i figures impositives. La sortida no pot ser rebaixar salaris i congelar impostos. Ben al contrari, cal acostar salaris i contribucions als paràmetres del nord.

Pensem que el nou contracte social hauria d’atendre, com a mínim, aquestes cinc prioritats:

1. Política. Millora de les formes de participació, representació i gestió democràtica, acabant amb totes les discriminacions de gènere i avançant cap a l’empoderament de la ciutadania i l’enfortiment de l’espai públic.

2. Salut. Desenvolupament i actualització del model sanitari català i del sistema de xarxes de protecció social donant prioritat als professionals, la recerca i la tecnologia de nova generació.

3. Coneixement. Aposta estratègica pel coneixement, la ciència, la cultura i la comunicació. Model educatiu inclusiu i integrador, amb el català com a llengua comuna i de cohesió, en una societat de l’aprenentatge que comprengui la ciència, el coneixement i la cultura com a factors de modernització i d’igualació.

4. Economia. Desplaçament de l’economia especulativa en favor de l’economia productiva que incorpora valor afegit, innovació tecnològica i competitivitat, en el marc de l’impuls a la transició ecològica i l’equilibri territorial.

5. Drets. Establiment d’un nou paquet de drets socials (renda mínima, subministraments bàsics, accés telemàtic...). Regulació que tingui en compte la digitalització i les noves realitats laborals i empresarials (teletreball, creixement de professionals autònoms...), i blindi els drets dels treballadors.

Un acord així, amb un consens ampli, permetria desplegar polítiques sostingudes de foment de la cohesió, el benestar i la solidaritat en la societat catalana. I bastir una normalitat ben diferent de l’anterior, marcada aquesta vegada pel compromís amb la ciutadania i la voluntat de transformació del país en clau republicana.

Ernest Benach és expresident del Parlament i professor col·laborador de comunicació de la UOC

Enric Marín és professor de comunicació a la UAB

Joan Manuel Tresserras és professor de comunicació a la UAB