01/10/2022

Error de càlcul

3 min
Error de càlcul

En el moment d’escriure aquestes línies no es coneix el desenllaç de la crisi entre ERC i Junts, però de tot plegat se’n desprenen algunes conseqüències difícilment reversibles.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Per a mi, la més important és que Junts, després de perdre aquesta batalla tàctica, difícilment tindrà força per variar el rumb del Govern. Després d’empassar-se la qüestió de confiança i el cessament de Puigneró, si Junts es manté en el Govern serà perquè no s’atreveix a sortir-ne, i per tant Aragonès no tindrà cap al·licient per moure la seva posició. Ans al contrari. Per tant, el dilema entre diàleg i confrontació quedarà resolt en favor d’ERC. S’apostarà pel diàleg sense terminis, es descartaran escenaris de desobediència simbòlica i la “coordinació estratègica” serà purament nominal, minimitzant el paper de Carles Puigdemont i el Consell de la República.

El Procés tal com l’enteníem fa una dècada ja no existeix. No hi haurà un nou “embat democràtic contra l’Estat” a curt i mitjà termini. Tret que el provoqui la mobilització popular, cosa que ara mateix no sembla probable.

La segona conseqüència és que ha aparegut un nou lideratge a ERC i al Govern. La figura de Pere Aragonès, a qui fins ara, en el millor dels casos, es qualificava de tecnòcrata moderat a l’ombra de Junqueras, ha agafat gruix polític. Primer, per la seva decisió d’inhibir-se de la Diada de l’ANC; i segon, per respondre a l’envit de Junts amb una determinació i una sang freda insospitades. Si l’objectiu de Junts era posar en evidència la precarietat del seient presidencial, el tret els ha sortit per la culata. Aragonès ha passat de cigronet a killer. És qui millor representa el desacomplexament d’ERC.

La tercera conseqüència és que Junts necessitarà una profunda reflexió interna. No va calcular els riscos del seu envit ni tampoc l’abast de les seves divisions internes, que segurament s’aguditzaran. Ha perdut un peó important –el vicepresident– i els seus adversaris han ensumat sang. Si Junts es queda al Govern, ho farà en una posició de feblesa; si en surt, perdrà protagonisme i centralitat. El millor que se’n pot dir és que el partit té una oportunitat per reinventar-se sobre unes bases més fermes.

És molt complicat que Aragonès s’avingui a renegociar l’acord (sobretot si es basa en la restitució de Puigneró), perquè corre el risc d’afluixar i que després la militància de Junts li esmeni la plana. Però també és cert que, si se li noten massa les ganes de trencar, una part dels seus electors l’hi pot retreure. El més prudent seria pactar el nom d’un nou vicepresident i acordar qualsevol bagatel·la retòrica, però dissabte semblava que la cosa no anava per aquí.

Molts republicans de la línia dura creuen que no trencar equival a ajornar la solució al problema, perquè les batalletes continuaran eclipsant l’obra de govern, poca o molta, bona o dolenta. Per a aquests sectors més decidits, és millor que Esquerra governi sola, almenys fins a les eleccions municipals. Però amb el cap fred i la mirada una mica més llarga, Esquerra ha de pensar que, quan hi hagi noves eleccions, possiblement governarà qui tingui més socis potencials. Per tant, trencar tots els ponts és una temeritat. I Aragonès, malgrat tot, no és un temerari.

Les causes objectives de la desafecció catalana continuen existint. Per tant, el que vingui no és res més que un parèntesi en el conflicte. Pot ser un parèntesi llarg, però si el PP i Vox pugen al poder tot el panorama es pot girar com un mitjó.

stats