Escoles i espies

Quins temps aquests en què cal explicar el que és obvi: el Consell d’Europa ha dit als estats membres que defensar la independència està emparat per la llibertat d’expressió, que només hi hauria delicte si s’incités a la violència i que aquesta doctrina és d’aplicació en el cas que la independència la defensin partits i ciutadans d’una regió europea. L’informe no s’adreça a cap estat en concret, però no sembla que parlin per Escòcia i el Regne Unit, precisament.

Però no, a Espanya ni li xiularan les orelles. Precisament ahir es va informar que el comitè de Peticions del Parlament Europeu ha acordat enviar una missió a Catalunya per avaluar la situació del castellà a les escoles. En canvi, la missió de l’Eurocambra que visita Hongria i Polònia per haver fet servir el programa Pegasus no vindrà a Espanya, i això que el cas de l’espionatge telefònic va ser d’unes proporcions tan escandaloses (Pedro Sánchez inclòs) que va obligar la ministra de Defensa a cessar la cap del servei d’espionatge espanyol.

Que el Parlament Europeu es gasti els nostres diners per veure si el castellà està discriminat a l’ensenyament català o que no vulgui investigar l’espionatge són privilegis que té ser un estat. Els estats mouen fils, canvien cromos, parlen l’únic llenguatge internacional diplomàticament homologat i per això tenen la capacitat d’inventar-se un problema (escoles) o fer veure que no existeix (espies), i els altres s’ho empassen. Lògicament, si per aconseguir aquest nivell de protecció dels interessos nacionals cal ser un estat, és natural que hi hagi territoris que aspirin ser-ho.