Un escriptor francès a Roses (1861/1930)
Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsJa ens hem referit en una altra nota a Cénac-Moncaut, home de lletres, historiador i arqueòleg francès encarregat, a mitjans del segle passat, de diverses missions científiques als Pirineus i a la Península. Cénac-Moncaut anota les seves impressions en el seu llibre L’Espagne inconnue, publicat a París l’any 1861, poc abans d’obrir-se les carreteres i els camins de ferro entre Espanya i França. L’autor era un esperit conreat, i és plaent de seguir-lo mentre recorre la nostra terra amb la diligència, encara que de vegades incorri en inexactituds i hom no pugui subscriure sempre els seus judicis. A mitjans d’octubre, Cénac-Moncaut s’atura a Roses i, fatigat per “un sol ardent”, es refugia sota l’emparrat d’una “posada” -aquest nom plau molt als escriptors francesos que visiten Espanya-, que deuria ésser el mateix hostal o fonda que hem vist, almenys des de les darreries del segle passat, a l’entrada de la població, prop de la Ciutadella i dominant la mar blava. Cénar-Moncaut, en una breu evocació històrica, posa de relleu la importància de Roses i de la seva ciutadella en temps de guerra. “Les seves casetes blanques -diu- tenen llurs façanes a migdia, per tal de veure al mateix temps el sol i la mar que banya el moll. Aquest lloc, tan sovint citat en les nostres expedicions a Catalunya, dipòsit dels nostres queviures, port de les nostres esquadres, en les guerres de Felip l’Ardit, de Lluis XIII, de Napoleó, compartí ben sovint els nostres èxits i els nostres revessos. Tomba de molts milers dels nostres compatriotes, té dret a tot el nostre afecte, a tots els nostres respectes. Abandonat, però, pel comerç, àdhuc per la guarnició espanyola, que ja no ocupa les belles ruïnes de la seva ciutadella, sembla sospirar i somniar en la peresa i la tranquil·litat d’una ciutat d’Orient; ni un turista no ve a dibuixar les seves muralles destruïdes, ni un viatjant de comerç no ve a obrir-hi el seu carnet.” D’aleshores ençà, Roses ha progressat notablement i avui s’hi nota, sobretot durant la temporada d’estiu, força activitat. No hi manquen estiuejants, turistes més o menys artistes, viatjants comercials, recaders... La famosa ciutadella, tanmateix, és més abandonada que mai, i hom ha començat a treure’n els millors carreus, amb indignació dels qui estimen les coses del passat i saben prou bé que aquelles velles pedres donen a la vila de Roses un to de noblesa i un aspecte d’austera bellesa, que res -i molt menys els xalets inelegants i mediocres que hom construís en aquell indret- no podria substituir.
