L’esfondrament
Directora de l'ARAL’acceleració i el soroll sembla que ho impedeixin, però si en algun moment aconseguim agafar una mica de distància sobre el que estem vivint ens recorre un calfred. Espanya torna a estar dividida, un cop més en la història, entre les forces de la reacció i les del canvi. Un cop més, el progrés i el pacte semblen impossibles: s’enverinen les posicions i se silencien els moderats, s’endureixen les apostes i Espanya s’hi juga l’esfondrament del règim democràtic que semblava adquirit definitivament en el marc europeu. La Transició va ser l’excepció històrica a la violència, promoguda per la por i l’amnèsia, però la dreta espanyola sembla determinada a culminar la involució que va cristal·litzar amb la sentència contra l’Estatut, i l’Espanya progressista viu bloquejada, acomplexada per l’amenaça dels hereus del franquisme. L’opinió pública espanyola encara no ha decidit majoritàriament si es deslliura sense complexos de la rèmora històrica i falta coratge per fer un pas endavant.
La intransigència, la impermeabilitat a les demandes d’acceptar la diversitat, de pactar un marc estable per a Catalunya està a punt de fer trontollar tot l’edifici constitucional espanyol. Negant simplement el dret de molts catalans a ser escoltats, Espanya es va ficant decididament en una zona pantanosa en la qual es van enfonsant les seves institucions. El govern no s’atreveix a parlar amb Catalunya, el legislatiu està bloquejat i és incapaç d’aprovar uns pressupostos i el judicial es deteriora als ulls de la justícia europea amb decisions que posen en dubte la seguretat jurídica del país. Decisions que erosionen constantment la imatge d’imparcialitat i justícia dels tribunals.
La impotència i també la determinació pacífica dels presos polítics s’expressa ara amb la decisió límit de començar una vaga de fam indefinida. La notícia commou i consterna aquells que creuen que el diàleg sempre ha d’acabar imposant-se a l’autoritarisme quan es tracta de demandes democràtiques, però no reben respostes. L’amenaça de la violència no seria un recurs acceptable per a la societat catalana a la demanda de sobirania, i el component no-violent és el principal actiu del Procés, per això una vaga de fam és l’última de les opcions. Jugar-se la vida per aconseguir l’atenció internacional sobre la pròpia causa és la decisió de Jordi Sànchez i Jordi Turull. L’objectiu és denunciar que els seus recursos al Tribunal Constitucional no es resolen i es dilaten en el temps amb la conseqüència que s’impossibilita portar la causa dels presos polítics en presó preventiva fins al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). D’aquesta manera es va allargant la revenja de la presó prèvia al judici i l’únic objectiu sembla ser que els representants civils i polítics sobiranistes es trenquin psicològicament, humanament.
La decisió ha comportat una llarga i intensa reflexió interna a Lledoners i amb l’exterior, des d’on s’ha “implorat” que no posin en perill les seves vides. Una vaga de fam és incerta per a la salut física i mental. Els experts expliquen que passats els primers dies es deixa de tenir la sensació de gana i el cos es va debilitant i es va adaptant a la situació. Els riscos apareixen des del primer moment, però 21 dies acostuma a ser un límit amb conseqüències greus i irreparables.
Debat intern entre els presos
La decisió de Sànchez i Turull posarà el focus d’organitzacions polítiques i de drets humans de nou en Catalunya. Està clar que és una determinació personal i greu per als dos presos, i l’ANC ja ha anunciat que els donarà suport al carrer. S’obre un nou i transcendent escenari.
El debat intern a Lledoners i amb Carme Forcadell i Dolors Bassa ha passat per diversos estadis. La decisió s’ha debatut per la seva gravetat i per la capacitat d’influència sobre el TC o el govern espanyol. Altres presos s’ho han plantejat i ho han desestimat pel debilitament físic que pot suposar de cara al judici. Temen no estar en condicions de defensar-se quan comenci el judici, previst per al gener del 2019.
A l’Estat se li hauria d’ennuegar la celebració dels 40 anys de la Constitució. Un líder civil i un líder polític -candidat a la presidència de la Generalitat empresonat a meitat de la investidura-, i tots dos diputats del Parlament, estaran en vaga de fam per demanar garanties de tenir un procés just. No es tracta de demanar un tracte de favor, sinó de desbloquejar, inadmetre o desestimar els recursos interposats per poder accedir a la justícia europea. Quina altra democràcia europea es pot permetre una situació d’aquesta gravetat sense respostes? Espanya està aconseguint esborrar els anys de progrés democràtic en el si del club europeu. De moment, la justícia i la monarquia estan en crisi. No afrontar políticament la qüestió catalana pot acabar esfondrant tot l’edifici institucional.
