OPINIÓ

Els eslògans i els símbols

Després de les festes nadalenques, dos han estat els principals focus d'atenció informativa a l'estat espanyol: el judici del cas Nóos i la constitució de les Corts, i en ambdós casos han estat temes aparentment accessoris els que més debats han protagonitzat. I dic aparentment perquè, tot i tractar-se de qüestions no centrals, amaguen una potent càrrega simbòlica.

El proppassat 11 de gener, en una Escola Balear d'Administració Pública preparada per a l'ocasió, començava un dels judicis més esperats dels darrers anys (ho palesen, per exemple, els gairebé 600 periodistes acreditats per cobrir-lo), que ha de dirimir la responsabilitat de 18 persones en la trama de corrupció presumptament organitzada per Diego Torres i Iñaki Urdangarin per apropiar-se de fons públics en l'organització d'esdeveniments relacionats amb l'esport. La llista de delictes és llarga, i inclou falsedat documental, prevaricació, frau a l'Administració i malbaratament de doblers públics. Segons els comptes del nostre Govern, les arques autonòmiques podrien recuperar quasi tres milions d'euros d'aquells fòrums que Jaume Matas pagava alegrement "porque era el duque de Palma" i dels quals ningú ha trobat encara la utilitat.

Però tot això ha quedat eclipsat per la presència en la banqueta dels acusats de Cristina de Borbó, filla i germana de reis, i sobretot pels múltiples moviments que s'han registrat per evitar que sigui jutjada. Amb un procediment que els tècnics d'hisenda no comprenen, l'Agència Tributària no l'acusa de delicte fiscal, mentre que el Ministeri Públic i l'Advocacia de l'Estat han oblidat les seves funcions i actuen com una defensa més de la infanta. Portant aquesta estratègia a límits insospitats, Dolores Ripoll afirmava sense rubor que allò d'Hisenda som tots és només un eslògan publicitari, cosa que té un significat molt greu des del moment en què una persona deixa de banda el seu paper de defensa del bé comú per posar-se al servei d'un interès privat.

A més, amb aquesta actitud s'estan llançant dos perillosos missatges: primer, que el que defrauda qualsevol ciutadà no suposa un perjudici per a les arques públiques (i, en conseqüència, per a la ciutadania); i segon, que hi ha ciutadans que gaudeixen de tractes diferenciats per la seva posició o el seu llinatge, fet que destrossa un altre dels "eslògans publicitaris" que sustenten la democràcia: la llei és igual per a tothom.

L'altre indret on s'han dirigit totes les mirades és el Congrés dels Diputats. Després de la complicada aritmètica que ens han deixat les urnes del 20-D, resulta lògic que moltes de les anàlisis i opinions se centrin a aventurar, explicar o justificar els pactes que es poden produir entre les principals formacions polítiques per aconseguir formar un govern. Que si Mariano Rajoy ho té complicat, que si Pedro Sánchez té un bon berenar, que si Albert Rivera es presenta com la moderació salvadora, que si Pablo Iglesias només està preocupat per aconseguir els quatre grups, etcètera.

De tot això i molt més s'ha escrit i debatut, però el dia de la constitució de les cambres on, almenys en teoria, està representada la sobirania popular, la majoria de comentaris anaven destinats a criticar les "noves maneres", però no de fer política, sinó de vestir, d'arribar al Congrés o de prometre el càrrec. Dijous llegia sorprès alguns editorials dels mitjans més venuts de l'Estat, alarmats per l'abandonament del protocol (i del desodorant, asseguraven alguns) en la cambra, o escoltava tertulians escandalitzats per les bandes de música, els pentinats, l'infant de Bescansa o les jaquetes penjades en els respatllers de les cadires.

La meva sensació és que s'ha volgut focalitzar l'interès en les suposades extravagàncies dels nouvinguts per ocultar la caducitat i la ranciesa d'unes Corts que s'havien adormit (amb corbates i vestits en lloc de pijames) gràcies a la tranquil·litat proporcionada per la llunyania amb uns ciutadans que ja no s'hi sentien representats. La vella simbologia d'allò políticament correcte per defensar un statu quo que ja no és el reflex de la societat actual i que alguns utilitzen de manera unidireccional (o potser és políticament correcte mentir en seu parlamentària o jugar amb la tauleta mentre es presideix el Congrés?).

Per tant, les crítiques a les rastes, als polls o al circ en què s'ha convertit la casa de tots no són més que el reflex d'una por del canvi i de la pèrdua de control que pot significar l'entrada de veus noves a l'hemicicle. Unes veus que poden ser els altaveus de les demandes de gran part de la societat però que també corren el perill de ser engolides pel pes d'una maquinària que, tot i el rovell, continua sent extraordinàriament poderosa. I per evitar-ho, no és suficient una nova escenificació.

Més continguts de