Bon dia 26/09/2022

Espanya, ben a prop d’Itàlia

2 min

Preguntat per la victòria de la ultradreta a Itàlia, el ministre espanyol d’Exteriors, José Manuel Albares, considera que “Espanya no hi té res a veure, i cada país té circumstàncies diferents”. La profunditat d’aquesta anàlisi diplomàtica esgarrifa. Em temo que el que el ministre s’ha limitat a expressar és un wishful thinking, un desig que, per desgràcia, no casa amb realitat.

Per començar, a Itàlia el feixisme va ser derrotat, mentre que a Espanya va guanyar i va governar durant quaranta anys, de manera que Espanya es va incorporar a l’Europa democràtica trenta anys després que Itàlia. D’allò n’ha quedat una concepció autoritària de l’estat, una utilització de la justícia per la porta del darrere que alarma la mateixa UE, la fabricació policial de proves o l’espionatge contra adversaris polítics, i un sens fi d’episodis, com aquelles dues cartes enviades al rei Felip de Borbó, en protesta per un govern “socialcomunista amb el suport de filoetarres i independentistes”, una de les quals firmada per gairebé la meitat d’una promoció retirada de l’Acadèmia General Militar, i l’altra per un general que va escriure en un xat allò de “no queda més remei que començar a afusellar 26 milions de fills de puta”. I què podem dir de la repressió policial de l’1 d’octubre de 2017.

La ultradreta espanyola viu des de fa dècades entre les columnes de l’edifici de l’Estat, a vegades més dissimuladament dins el PP, a vegades més desacomplexadament amb Ciutadans i Vox, però per si tot això no fos prou, el descontentament social dels pròxims mesos provocat per la inflació encendrà els discursos salvapàtries. ¿Algú creu que estem lluny d’un govern del PP amb el suport de Vox? De manera, que, en efecte, les circumstàncies d’Espanya són diferents de les d’Itàlia. Concretament són pitjors, molt pitjors.

Antoni Bassas és periodista
stats