05/03/2011

Tot esperant el moment

3 min
Tot esperant el moment

Dakar és com València però amb negres, els dic als amics, delerosos d'escoltar les meues aventures africanes mentre ens empassem un arròs de bolets i rap marca Carmina. ¿Vols dir?, em pregunten decebuts per un resum tan esquifit. Les persones pragmàtiques tenim tendència al minimalisme. ¿Què volen saber ells?, doncs el que els vaig relatar: la vida nocturna. En té molta, Dakar. De dia els carrers són formiguers de gent intentant vendre de tot; de nit els homes continuen venent i les dones -les més joves i agraciades- pul·lulen pels garitos -generalment a mans d'occidentals- a la recerca i captura dels blancs.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Deu ser una mena de compensació pel passat colonial, però és obvi que si una negra d'alçada i figura estimable et dedica un somriure suggeridor a boca de canó, vull dir així que apareixes per allà, no és, ni de lluny, una atracció química. Si a València no es fixen en tu les normals, ¿per què collons les senegaleses t'haurien de trobar tan ben plantat? Aquest argument li'l vaig etzibar a un company de viatge enjogassat amb una senyoreta tirant a mulata. Va tornar complagut però amb cinquanta euros menys.

D'altra banda el meu poble, Sedaví, té més interès turístic que Dakar, remate emprenyat bo i pensant en les vacunes que m'he hagut de posar, les precaucions que he hagut de prendre (rentar-te les mans contínuament, no menjar res cru, etcètera). La primera pastilla contra la malària que em vaig engolir em va causar una taca al dors de la mà dreta. Les vaig llençar per la finestra de l'hotel.

Quan la llum se'n va, cosa freqüent, el soroll dels generadors se't clava al cervell. A mesura que vaig dient atrocitats, els amics tenen la sensació que vinc de Guantánamo i passem a un altre tema. Odie el turisme exòtic, però si ho dic em preguntaran per què hi he anat. Això, ¿per què hi he anat? Estava desficiós. I punt.

Llegeisc que el PSOE de València (res de PSPV-PSOE, és un eufemisme) demana tres anys de presó per a Francisco Camps (això de Francisco no és cap eufemisme), president de la Generalitat valenciana, pel cas Gürtel. Anem a suposar que a Francisco l'engarjolen tres anys, anem a suposar, i no supose tant, que bona part de la cúpula del Partit Popular local està imputada en diferents casos. Doncs bé, tant fa. Ho he dit més d'una vegada: si els valencians fórem negres votaríem el Ku Klux Klan. Som un cas especial. Un cas, en definitiva. Com l'oposició, comandada per Jorge Alarte.

Si disposàrem d'un codi penal com cal, alguns polítics haurien d'estar empresonats per inútils.

La relectura de 'Huida y fin de Joseph Roth' m'ha dut al cap els meus amics alcohòlics. Tampoc no en són tants, però són significatius. Si ho seran, que només l'amistat al llarg dels anys et fa més tolerant del que en realitat ets.

T'expliquen coses que ja saps, d'altres que tu els has dit o bé et discuteixen detalls obvis. De sobte s'endinsen en un mutis que respectes i aprofites per repassar l'amic ple de vida i el procés de deteriorament físic i neuronal en què ara es troben.

Amb el pas del temps, els amics és l'únic que conserves intacte. No els retragues, per tant, que haurien de moderar-se en la beguda. I sovint faig el contrari: estàs en baixa forma, t'has deixat mitja botella. Com són pessimistes de mena la veuen/beuen mig buida. Sense preguntar-los et diuen que la darrera analítica els ha eixit perfecta (si tens una mica de colesterol se n'alegren). Aleshores demanes al cambrer dos ditets de rom i celebres amb ell l'esdeveniment. Si la ciència és pura lògica, em pregunta F.S, autoproclamat "bevedor social", ¿per què quan trasplanten un fetge no pots començar a beure de nou? Potser perquè el problema no rau al fetge sinó al cervell, reflexione en silenci i, per solidaritat, m'empasse tot d'una el rom.

Les revoltes al món àrab no són una reivindicació de més democràcia. Durant anys no han gosat demanar-la. La clau de la rebel·lió és la crisi econòmica, que els ha enfonsat una mica més en la misèria. "Mentre ells robaven, nosaltres miràvem", ha declarat un ciutadà egipci.

Occident i la seua hipocresia: ¿Ens ha robat o no, el sistema financer dels estats democràtics? Només cal que un grup de joves -els més afectats per la debacle- de l'Estat espanyol, Grècia, Irlanda o Portugal convoque per Facebook o Twitter a congregar-se en una plaça emblemàtica perquè l'efecte contagi salte d'un continent a un altre.

De moment, encara poden comprar-se un suèter per deu euros a Zara. De moment.

stats