Tot esperant
Aquest diumenge és dia d’eleccions i és inevitable comentar-les. Cal remarcar, però, que aquestes eleccions se celebren mentre continua el judici, mentre s’abusa de la presó preventiva -les meves felicitacions als senyors Sandro Rosell i Joan Besolí- i mentre s’utilitzen de manera insidiosa les penalitzacions monetàries, en un marc jurídic tan arbitrari que permet fer-ho dues vegades pel mateix acte (no oblideu contribuir a la caixa solidària). Tot això incidirà sobre les eleccions. Però no sabem com. I és que el que es decideix avui, al meu entendre, es caracteritza pel grau d’incertesa, que és molt més alt del que és habitual. Assenyalo tres factors que m’ho fan pensar.
En primer lloc, tenim la singularitat del moment polític. Tots els votants hauran de decidir si voten atenent a consideracions tradicionals, de model econòmic i social, o si ho fan tenint en compte el posicionament de les diferents opcions sobre el tema català. En quina proporció es tindrà en compte això segon? No ho sabem. Ni sabem si aquells per a qui el tema català és dominant s’inclinaran majoritàriament per la duresa o per la conciliació. La duresa portarà a l’agreujament del conflicte i a la resistència; la conciliació podria portar, si la juguem de manera entenimentada, a la concòrdia. M’agradaria creure que serà la conciliació. Però fins al tancament de les urnes no ho sabrem.
Un segon factor és que hi ha hagut una crida generalitzada al vot estratègic. I és ben bé que la situació ho propicia. A la dreta, la competència entre el Partit Popular i Ciutadans ha sigut ferotge, a Espanya i a Catalunya. Els dos partits apel·len a concentrar el vot. Les seves campanyes tenen aspectes curiosos. Ciutadans ha enviat la seva cap de llista a Catalunya, Inés Arrimadas, a fer campanya sobretot fora de Catalunya, mentre que el PP ha fet el contrari: ha enviat a fer campanya a Catalunya, com a cap de llista per Barcelona, una persona que no hi resideix, l’ínclita Cayetana Álvarez de Toledo. Per cert, recordant que no va ser designada per primàries al seu partit -no és que això m’importi gaire- i que és probable que sigui elegida, no m’he pogut resistir a fer-li un anagrama: “ Voz altanera y a dedo electa ”. No sabem com es resoldrà aquesta pugna de la dreta. La competència entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana també és intensa. No la qualifico de ferotge perquè afortunadament les formes s’han mantingut entre les dues llistes, la qual cosa és meritòria. Apel·lant -prou correctament en les formes- al vot útil, tant el PSC-PSOE com els comuns i Podem competeixen entre ells i amb les formacions independentistes. El PSOE també competeix amb la dreta per l’espai del centre. Però no és gens clar com es descabdellarà tot plegat. Voldria aplaudir que Pedro Sánchez s’hagi mantingut ferm davant les provocacions de les dretes en el pseudotema dels indults. La seva línia d’argumentació, que no hi ha sentència, ha estat impecable. No ha caigut en la trampa.
En tercer lloc, per a mi és un misteri quina serà la força de les llistes que són noves i que han sigut marginades dels debats. No és impossible que això les hagi afavorit, sobretot veient el guirigall que alguns candidats (els de PP i Ciutadans sobretot) van imposar. Fora just que els rebentaires fossin penalitzats en el vot. Però ho podrien acabar pagant tots els presents als debats, a benefici dels que no hi eren. A Catalunya aquest efecte podria impulsar el Front Republicà d’Albano Dante Fachin. Però el que és realment important i pot tenir moltíssimes implicacions, cap de bona, és veure si a Espanya impulsarà encara més Vox. És cert que en els debats pràcticament no se l’ha esmentat -era el més indicat per a tots els que debatien-, però era una absència que estava molt present perquè, a diferència del Front Republicà a Catalunya, Vox és una formació molt coneguda. En els últims mesos, des d’abans de les eleccions andaluses però clarament després, ha passat una cosa que jo no hauria pensat que fos possible: un partit de les característiques de Vox ha esdevingut un actor normalitzat dins el sistema polític espanyol. És així. No hi ha dubte, per exemple, que si les tres dretes sumen, encara que sigui per només un diputat, es formarà govern amb el suport de Vox, i no els cauran els anells. En el mateix sentit en què uns partits italians eren neofeixistes en els anys cinquanta i seixanta del segle passat, Vox és un partit neofranquista. Certament, hi ha gent per a tot, però el que esparvera és veure fins a quin punt Vox està condicionant les posicions ideològiques del PP i de Ciutadans.
D’aquí unes hores es resoldrà la incògnita.
