L’esperit antiautonomista (1935)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsUna de les acusacions que les dretes catalanistes han dirigit amb més obstinació contra les esquerres catalanes és la d’haver vinculat l’autonomia a la sort dels partits esquerristes espanyols. Segons aquests senyors, totes les adversitats que ens han sobrevingut del 1931 ençà són degudes a aquesta vinculació. Els fets demostren, i ho aniran demostrant amb dolorosa eloqüència, la parcialitat d’aquest punt de vista; i els que anys a venir estudiaran serenament aquest període, atenent-se a la realitat objectiva, hauran de concloure que l’ensorrada de l’autonomia ha estat la conseqüència immediata del triomf de les dretes i de la dispersió de les esquerres espanyoles. Els fets tenen una consistència, un relleu massa palpable perquè puguin ésser esborrats per campanyes de premsa i per discursos brillants. Els historiadors imparcials hauran de reconèixer que Catalunya gaudí de l’autonomia mentre a Espanya predominà una política esquerrista, i si no són víctimes d’ofuscacions doctrinals admetran que després de trenta anys de palanquejar inútilment amb la monarquia, l’adveniment d’una República esquerrana havia decidit la partida a favor dels ideals autonomistes de Catalunya. Els que siguin parcials podran pal·liar o deformar aquestes conclusions que s’imposaran d’una manera irresistible a la seva consciència; podran dir que una autonomia vinguda per aquests camins i amb aquesta significació disgustava un sector catalanista; mai no podran demostrar, però, que ni la monarquia ni les dretes espanyoles haurien reconegut als catalans els drets que la República esquerrista els reconeixia. Les dretes espanyoles, igual que la monarquia, són antiautonomistes per definició; a aquesta actitud irreductible es degué el desastre colonial i altres que en vindran, perquè per desgràcia sense l’antecedent de convulsions greus, d’esforços de tota mena, el dretisme espanyol no s’avindrà a admetre qualsevol avenç pràctic de l’ideal autonomista. Les dretes catalanistes no han planyut res per a donar entenent que sense trontolls considerables i dintre una política dretista Catalunya podria obtenir igualment els mateixos drets; feina en va, perquè l’experiència es complau a tirar per terra tota la seva argumentació. Del 6 d’octubre [del 1934] ençà han passat prou coses perquè es puguin donar per fracassades aquestes il·lusions. Tant se val que es projectin dolls d’eloqüència en mítings i actes públics; tant se val que es vulgui disfressar la realitat amb diversions marginals: els fets són els fets, i es posen davant dels ulls amb una consistència, amb una impassibilitat contra la qual s’estavellen tots els enginys partidistes. [...] N’hi ha hagut prou que les dretes hagin tornat a agafar el timó de la política espanyola perquè Catalunya es torni a trobar en la mateixa situació d’abans de la República. [...]