06/05/2022

L’espia que espia

2 min

Diuen els de Pegasus que ells “només venen el programa espia a governs”, com per dir que no l'hi poden vendre, per exemple, a un agent literari o a l’amo d’una empresa de gas. Però els de Pegasus, que venen programes espia, esclar, poden mentir. A més a més, el concepte govern és elàstic com un xiclet. El govern de Catalunya és un govern, per a Pegasus? Per a Nicolas Cage i els seus guionistes ho és, la prova és que estrenarà una pel·lícula on fa d’ell mateix amb aquest meravellós argument: un oligarca rus segresta la filla del “president de Catalunya” per evitar que es presenti a la reelecció. M’encanta la importància que ens donen.

Vull dir amb això que em fa moltíssima gràcia imaginar què passaria –o què va passar– si els de Pegasus, per ordre del govern marroquí, espiessin algú, per exemple Pedro Sánchez, que també tenia Pegasus, per espiar Pere Aragonès, que també tenia Pegasus, per saber si l’espiaven. Pel que veig, detectar el Pegasus al mòbil és molt fàcil. La prova és que ara els polítics del Congrés de Diputats (els que ho vulguin) poden donar els seus telèfons a un informàtic que deuen tenir i els dirà si tenen instal·lat el programa. Així de fàcil? Doncs que estrany que no es fessin controls aleatoris de seguretat.

La prova que Pegasus no és cap meravella la tenim amb les urnes de l’1 d’Octubre. El govern espanyol no va trobar-les, i devia estar espiant a tort i a dret amb Pegasus, que deu valdre una pasta. Si no va servir per a això, per a què serveix? Potser tothom sap que l’espien, perquè espia. A la pràctica, amb tot això que ha passat, acabem d’arruïnar l’empresa aquesta. Qui el vol, ara, Pegasus?

Empar Moliner és escriptora
stats