L’espiral de foscor
Que Messi hagi frenat en sec les negociacions per renovar el seu contracte amb el Barça més enllà del 2021, tal com va avançar la Cadena SER, podria llegir-se com una escalfada momentània per haver perdut un títol o per la falta de sintonia amb el cos tècnic que es va evidenciar en la pausa d’hidratació de Balaídos. Cap de les dues coses seria nova en Messi i, per tant, no seria gaire preocupant. Però tampoc no és nou l’històric recent de topades entre el capità i els gestors del club, que ara viu l’enèsim capítol sense que a les oficines en tinguin -o reconeguin- cap constància. I això sí que és inquietant.
Quedi dit que sona infantil que a Messi li sàpiga greu el poder que li atribuïm, atès que s’ha avingut a ser consultat i a donar el vistiplau a una sèrie de decisions -l’última, que se sàpiga, la sortida de Valverde- en què no hauria de participar un futbolista, ni tan sols ell, si la cúpula del Barça tingués un criteri clar de cap on vol anar. Però s’entén perfectament que el capità senti desconfiança envers qui li demana l’opinió i després acaba fent el que li rota.
Quan Guardiola va profetitzar que hauríem pres mal si hagués continuat una cinquena temporada a Can Barça, molts vam creure ingènuament que, amb el canvi d’inquilí a la banqueta, se suavitzarien les tensions. Però els fets ens demostren que la deriva no ha parat des del 2012, perquè la directiva no ha sabut blindar el poder de cap dels entrenadors que han vingut després, que, tard o d’hora, han acabat devorats per un vestidor intocable.
Dubto molt que, a un any vista, la posició de Messi sigui irrevocable. La interpreto com un període de reflexió perquè es plantegi quin futur li espera en un club que ha entrat en una espiral de foscor. I compte perquè és tan evident que, als seus 33 anys, ja no podem esperar de Messi que resolgui tants partits com ha fet en el passat, com que el Barça sense ell, havent fracassat en tots els moviments de renovar-li l’ecosistema -Dembélé, Coutinho, Griezmann- des de la fugida de Neymar, tindria dificultats serioses no ja per aspirar a la Champions sinó per classificar-s’hi.
El millor futbolista de la història té tot el dret de gestionar com vulgui els seus últims anys de carrera. I l’haurem d’entendre si prefereix anar a marcar els últims gols en una lliga menys exigent per calés, per sentimentalisme o perquè ja en té prou. El que seria molt greu és que ell marxés abans -o alhora- que els que l’han empès a plantejar-se fotre el camp de casa seva.
