L’esport com a mirall de la societat sense fronteres

BarcelonaCada vegada són més les entitats associatives dedicades a la promoció, la gestió i la coordinació de la pràctica de l’esport per a persones amb risc d’exclusió social. Per això és necessari que tant des del sector públic com des del privat s’engeguin polítiques més eficients per consolidar l’esport com a eina per lluitar contra la pobresa i la marginalitat social. Celebro iniciatives com la de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya, que, a través d’INSERsport, ajuda joves de col·lectius vulnerables a practicar esport -amb el que això comporta pel que fa als valors de la cultura de l’esforç, la perseverança, el respecte i la solidaritat- i també a poder obtenir un certificat federatiu que els permeti aconseguir una ocupació laboral com a monitors, àrbitres o altres professions relacionades amb l’esport. Ara mateix ja hi ha una quinzena de federacions que treballen amb aquest propòsit, però han de ser més. De fet, hi haurien de ser totes. Enguany la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya participarà a INSERsport, a través del Centre Excursionista de Catalunya, en la formació en escalada esportiva, que serà olímpica el 2020.

Per al bon funcionament de programes sociolaborals relacionats amb l’esport, més enllà de la bona predisposició i dignes intencions, calen dotacions pressupostàries planificades. La nova llei de l’esport, que es podria aprovar enguany al Parlament, va en aquesta direcció. Tenim una proposta de llei que preveu la creació d’un fons per al foment de l’esport, gestionat per la nova Unió d’Esports de Catalunya; és a dir, per una confederació de tots els agents de l’esport català, que són els que coneixen millor la realitat esportiva del país des de tots els àmbits, també el social. Una part dels recursos del fons seran per als “programes socials a través de l’esport”, llegeixo a l’article 64.1 del primer esborrany de la nova llei.

Si tenim llei i tenim fons i recursos, podrem desenvolupar programes d’activitat física pensats per a la integració social en el cas de les persones nouvingudes, que, cada dia, cada any, són més, i cada vegada persones més joves. Un estudi elaborat per la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, dirigit per Maria Lourdes Rubio, sobre esport i inclusió social conclou: “La pràctica de l’activitat física o l’esport en grup milloren el capital social individual de les persones. Això vol dir que eixamplen la xarxa de relacions. Les persones immigrants necessiten establir una xarxa de relacions que vagi més enllà del seu nucli més íntim, i la pràctica d’esport en equip hi ajuda”. En el mateix estudi s’apunta que un dels entrebancs són els problemes econòmics i socials que posen impediments materials a la pràctica i, en aquesta línia, s’assenyala l’existència “d’una discordança entre el discurs polític sobre l’esport de base com a estratègia d’inclusió i els recursos que s’hi dediquen”.

Si els ideals d’inclusió, integració i cohesió es poden aconseguir a través de l’esport, com s’ha demostrat en altres països del nostre entorn, Catalunya té una preciosa oportunitat per continuar sent una nació capdavantera, de societat oberta a tothom sense discriminació ni diferenciació. Actualment, moltes entitats excursionistes treballen per aquesta inclusió en col·laboració amb diferents institucions.

La formació de la Catalunya multicultural també té a veure amb com volem que sigui la Catalunya esportiva. I, evidentment, hi guanyem tots, perquè no s’ha d’oblidar que la pràctica esportiva de la població nouvinguda cal entendre-la com una oportunitat per enriquir el capital esportiu del país, perquè oferirem nous esports (cas del criquet o el beisbol), nous esportistes i noves formes pel que fa amb qui es juga i com es juga. Com ha fet des dels seus orígens el moviment excursionista amb tothom qui volia conèixer de prop les muntanyes de Catalunya, amb l’ajuda del voluntariat des dels centres.

Donem-nos tots plegats el goig de viure-ho i tinguem una llei de l’esport que ajudi a fer-ho possible.