Éssers humans fallits
Twitter de vegades funciona com a hemeroteca, i ara ha tornat a posar en circulació unes paraules de Fernando Aramburu de fa quatre anys. Aramburu és un novel·lista que ha tingut un èxit inqüestionable, si més no pel que fa a quantitats: de la seva novel·la Patria, publicada el 2016 i que tracta sobre les repercussions del conflicte entre el País Basc i Espanya en les vides d'un grup de personatges, se n'han venut un milió dos-cents mil exemplars, i el llibre ha estat traduït a trenta-set idiomes. Aramburu s'ha convertit en una persona aplaudida i elogiada, i va pel món enfilat dalt d'un cavall imaginari. És des d'aquesta muntura que va proclamar, en una presentació que es va fer de Patria l'any 2017 al Parlament Europeu, que a Catalunya “s'estan fabricant éssers humans fallits”, infants i joves que, segons ell, a l'escola pública catalana “són instruïts en l'odi a Espanya [...] amb una estelada lligada al coll”. No faltaven les comparacions amb el País Basc ni amb els nazis, etc.
És oportú recordar aquestes paraules, perquè ens acostumem a sentir coses com aquestes sense fer-ne cas, i, en tornar-les a llegir o a escoltar, ens astorem de la seva deshonestedat. És oportú, a més, que les digués precisament Aramburu, que és, com dèiem, un autor d'èxit comercial. Tanmateix, dels autors i autores estimables amb què compten les lletres espanyoles, cap d'ells es diu Aramburu. No parlo ara contra els bestsellers: hi ha novel·les de les quals s'han venut moltíssims d'exemplars i que són bones, però cap d'elles està firmada per Fernando Aramburu. Tampoc contra els escriptors adscrits al nacionalisme espanyol: n'hi ha que són ben dignes de ser llegits, però tampoc hi ha cap Aramburu en aquesta llista. Ni que vengués cinc milions de còpies més, Patria deixaria de ser el que és: una novel·la plana, escrita en una prosa rutinària i desganada, amb les bateries del talent tristament descarregades. I el que és pitjor, tenint en compte el seu argument i el drama que tracta: amb una absència total d'interès per la condició humana. Els personatges són acumulacions de tòpics, a falta de la mínima capacitat, per part de l'autor, d'observar els seus conciutadans sense prejudicis. Qualitats semblants acumula Los vencejos, la nova novel·la d'Aramburu, protagonitzada per un individu que ha posat data al seu suïcidi, circumstància que, se suposa, li dona l'oportunitat d'opinar “sense filtre” i de ser “políticament incorrecte”. La “incorrecció política” del personatge consisteix a deixar anar quatre marranadetes de tipus sexual i dir pestes de les dones, com un vell incel: paios cèlibes, o que no tenen tant de sexe com voldrien, i en culpen les dones.
L'exabrupte d'Aramburu sobre els éssers humans fallits ens recorda aquell punt en la construcció del supremacisme en què insultar un grup humà (els catalans, els que parlen català) es fa passar per la cosa no tan sols normal, sinó també assenyada, democràtica i de bon to. I ens recorda, també, que l'assenyalament i la deshumanització de l'altre són els fonaments del feixisme.
