23/09/2021

L’estàtua de Pedro Piqueras

2 min

Una de les impressions més salvatges, colpidores i emocionants que he sentit a la vida ha estat trepitjar Pompeia. Caminar per aquells carrers, aturar-se al bar, al prostíbul, a les cases amb les taules parades (una amb un pa calcinat) i veure, esclar, els cadàvers. Per a qui no ho sàpiga, Pompeia va quedar arranada per la cendra del Vesuvi. Els habitants de la ciutat (una ciutat de vacances) morts, sepultats, en la darrera postura. Fugint amb les pertinences, tapant-se el nas, abraçant els fills... El temps, esclar, va fer que els cossos d’aquesta gent es descomponguessin, i que, per tant, sota aquella lava hi quedés un buit, un forat, com el negatiu. Al segle XIX, els arqueòlegs que ho van descobrir van idear un sistema. Foradar la cendra dura amb una cànula fins a arribar a aquest buit. I, tot seguit, omplir-lo de guix. I aquest guix, esclar, agafava la forma d’aquell cos. Un cos en el qual es distingeixen les polseres, els anells, les tires de les sandàlies...

Veure el periodista Pedro Piqueras “informant” al costat del cràter del volcà en erupció de La Palma em fa pensar en Pompeia. L’home s’arrisca tant que et fa patir. I no puc evitar imaginar-me uns arqueòlegs, d’aquí uns quants segles, omplint de guix el forat de l’imprudent periodista de raça, mort per la causa. No puc evitar imaginar-me’l en un museu, ja com a estàtua de guix, igual que les de Pompeia, amb les orelles prominents i el cap una mica calb. Se li distingiria l’americana, i els papers a la butxaca. Amb una mà alçada, es protegiria, ja amb un gest inútil, i agafaria el micròfon amb l’altra, perquè, evidentment, no el deixaria anar ni quan veiés que la mort se l’enduia. 

Empar Moliner és escriptora
stats