15/09/2016

Qui ha dit que estàvem cansats? / No està tot perdut...

3 min

Qui ha dit que estàvem cansats?

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

La gent està cansada del procés. Quantes vegades no heu sentit aquest argument en tertulians de matí, tarda o nit? La moda d’aquest raonament fa que l’escoltem tant en veu d’unionistes -d’aquí i d’allà- com d’independentistes que, a falta d’evidències, s’agafen a aquest sofisma de manual. Quan no se sap què dir, perquè el procés és realment envitricollat, fas una suposició en boca de tothom i avall que fa baixada. Però la gent que diumenge passat vam veure col·lapsant els accessos de Berga, omplint Lleida com mai, descobrint l’arc del Triomf de Barcelona o suportant la solana a Salt o Tarragona, no em van semblar cansats. Al contrari. Vam veure gent de festa, esperançada, desacomplexada, que canta sense pors ni vergonya. Pencaires i empresaris. Pijos i rastes. Molta família il·lusionada. Avis que arrossegaven els néts; néts que es recordaven dels avis. Però cansats no em sembla l’adjectiu just. És lògic que, en el trajecte, els estats d’ànim variïn. Decebuts amb els polítics independentistes quan no van a l’hora, potser sí. Desorientats pel titubejant full de ruta, també. Perplexos pel paper dels mitjans de Madrid més progressistes, és evident. Acostumats a un immobilisme, el de l’Estat, que de tan conegut ni tan sols ens indigna, i tant que sí. Esclar que hi haurà algú que, durant el procés, ja haurà tirat el barret al foc. Però també conec persones que no van anar a la Via Catalana perquè aleshores estaven per la tercera via, que sostenien que amb un millor finançament ja n’hi hauria prou, i ara, entre la guerra bruta del ministre de l’Interior, la tossuderia dels Margallo i el paper d’estrassa de Rajoy, han baixat al basar xinès de sota casa a comprar-se la primera estelada.

No està tot perdut...

Aquest ha estat el primer estiu que hem vist com moltes persones del Primer Món han sortit, telèfon en mà, a caçar pokémons obsessivament, compulsivament i d’una manera assilvestrada. És una moda que, segons com, fa por i tot. En aquests mesos, però, la xarxa també ens ha portat alguna novetat que ens reconcilia amb les noves tecnologies, amb la pau interior i la tranquil·litat exterior. Us en recomano una que va néixer a mitjan agost, potser poc popular, però que eixampla el cor i els coneixements, dos valors en hores baixes. Daniel Barenboim, el pianista i director d’orquestra, ha obert un canal de YouTube per difondre la música clàssica. Als 73 anys, i amb l’agenda atapeïda com a titular de la Staatskapelle Berlin, concerts arreu del planeta i mil projectes a favor de la pau i l’entesa al Pròxim Orient, Barenboim produeix i penja dos vídeos a la setmana que es fan mirar. En cinc minuts, t’explica per què sense Liszt no hi hauria hagut Wagner, o et subratlla l’encant del Concert per a piano número 1 de Brahms, o la clau d’una nocturna de Chopin, tan aparentment simple però tan directe a les emocions. El canal Barenboim, però, no és tan sols un estri per al gaudi dels melòmans, ni per acostar els més joves al cada cop més llunyà univers de la música anomenada clàssica. Ell també hi diu la seva sobre els fets polítics o socials del moment. Per ara, m’agrada més el Barenboim que s’explica al teclat que el telepredicador tranquil, però es fa mirar quan recorda, per exemple, que quan la televisió va arribar a les llars, va ser un moment perquè els pares posessin límits. Potser ara, si no hi posem remei, les xarxes ens passaran per sobre i, idiotitzats tots, ja no sabrem mirar el paisatge.

stats