Més enllà del càstig (1)

Crec que ja és hora que ens comencem a replantejar seriosament que el nostre sistema penal no funciona

Creure que sota l’amenaça d’un càstig una persona deixarà de cometre un delicte és una de les teories més antigues del dret penal, i es coneix amb el nom de “prevenció general”. Formulada pel jurista alemany Feuerbach fa més de 250 anys, la teoria considerava que l’amenaça de pena actuaria com una mena de coacció psicològica per als ciutadans, que en principi s’abstindrien de cometre un delicte no tant per convicció ètica o moral sinó per por al càstig.

Ja fa molt de temps que es reconeix que això no funciona així; de fet, aquesta amenaça deixa de ser en moltes ocasions efectiva en aquelles persones amb cert risc de cometre un delicte. Mai no he vist un delinqüent penedit en el moment de la seva detenció; més aviat li aflora un sentiment de ràbia o impotència pel fet d’haver estat descobert, però no d’aflicció ni de por. Crec que ja és hora que ens comencem a replantejar seriosament que el nostre sistema penal no funciona. Tanmateix, moguts per un mal entès populisme, seguim reivindicant la presó com a principal mitjà dissuasiu, alhora que un estrany sentiment de revenja ens fa cridar: “A la presó!”, “Que pagui pel que ha fet”.

Quan s’entra en qualsevol presó del món -i certament n’he conegut moltes-, es pren consciència que la presó és sobretot un espai de segregació, pobresa i misèria. És cert que l’internament es deu a la comissió d’un delicte, però no és menys cert que en moltes ocasions també és conseqüència d’una pobresa estructural, de carències educatives i d’una socialització defectuosa en els afectes i les cures necessaris.

L’internament es deu a la comissió d’un delicte, però no és menys cert que en moltes ocasions també és conseqüència d’una pobresa estructural

Els centres penitenciaris, com també passa amb els hospitals o les escoles, tenen una olor inconfusible. Hi afegiria, fins i tot, un color: si bé els hospitals els veiem blancs i les escoles de colors, les presons sempre són d’un gris compacte, de color ciment.

Certament hi ha persones que no poden viure en llibertat, que pateixen una malaltia mental, una greu addicció o que, pel seu comportament violent, suposen un greu perill per a la societat. Esclar que a moltes d’aquestes persones, més que estar en una presó, els convindria estar internes en una institució psiquiàtrica. Aquest col·lectiu representa al voltant d’un 30% de la població penitenciària, encara que aquestes xifres són indicatives i de difícil precisió. En tot cas, tot plegat fa pensar que per al 70% d’interns restants i en ple segle XXI potser podríem trobar una solució diferent de les presons dissenyades i pensades per a una societat del segle XVIII.

Amb els recursos tecnològics actuals, vigilar i controlar els moviments d’una persona és relativament senzill. En realitat no farien falta els mítics murs d’una presó per aïllar, vigilar o controlar una persona les vint-i-quatre hores del dia. Les possibilitats per fer-ho són infinites, però la voluntat de canviar-ho és encara força inabastable.

Els centres penitenciaris -els nostres i els de la majoria de països- disten molt de ser el lloc apropiat per reeducar i reinserir en la societat les diferents tipologies de delinqüents

Acceptant a priori que vivim en un món imperfecte i seguint en part la teoria de Durkheim, per la qual un factor desencadenant de les conductes delictives és la mateixa societat, d’entrada necessitaríem una profunda reforma social que, si bé no eliminaria la criminalitat, com a mínim la podria reduir. Així que la primera pregunta que ens hem de fer és on posem el pes de la culpa, en la mateixa societat o en la conducta individual. En funció de com valorem aquesta qüestió prendrem una posició o una altra respecte a la resposta. En qualsevol cas, i més enllà de l’anàlisi més profunda que requeriria aquesta qüestió, la pregunta més important que ens hauríem de fer és què volem fer amb aquelles persones que prèviament hem etiquetat com a delinqüents i que ens han causat un dany important, ja sigui individual o col·lectiu, econòmic, personal o comunitari, o que han tingut una conducta de risc o de perill per a la comunitat. Sens dubte ha de ser una conducta greu, naturalment, ja que ens trobem davant d’un fet que les nostres lleis ja han elevat a la categoria de delicte.

Per tant, davant d’una persona que indubtablement ha comès un dany hi podem respondre recuperant els càstigs corporals, la cadena perpètua o fins i tot la pena de mort; podem fer créixer presons tancades i impermeables que aïllin aquestes persones i les separin del nostre món. En definitiva, els podem aplicar un càstig que en el millor dels casos serà una retribució proporcional al dany causat.

Però també podem seguir pensant en idees rehabilitadores implantades després de la Segona Guerra Mundial i que atorgaven a la pena privativa de llibertat una funció rehabilitadora; en altres paraules, defensaven la presó “resocialitzadora”. La realitat i els estudis criminològics han demostrat com és de difícil portar a terme aquesta tasca en un hàbitat com la presó, que continua complint també la funció d’aïllament i càstig. Certament, les presons ja no són representades per l’arquitectura ni el funcionament que les caracteritzaven un segle enrere, i el recent tancament de la presó Model n’és una evidència. Però els centres penitenciaris -els nostres i els de la majoria de països- disten molt de ser el lloc apropiat per reeducar i reinserir en la societat les diferents tipologies de delinqüents.

Recentment ha emergit amb certa força una nova visió de la justícia penal, anomenada justícia restaurativa o reparadora, que no només està més en sintonia amb la realitat actual sinó que també és més atenta amb les necessitats de les víctimes. La justícia també ha de canviar.

Més continguts de