07/03/2018

Reivindiquem el 8-M

4 min

Càtedra de Justícia Social i Restaurativa Pere Tarrés - URLEl 8 de març del 2010 escrivia: “La Carlota arriba al món i ho veu tot de color blanc, una gran nevada col·lapsa Barcelona. A la tarda, mare i filla queden aïllades a l’hospital, la ciutat sencera està paralitzada i es veuen escenes insòlites”. La Carlota és la meva neta i la noció del temps a ella -com passa amb tots els nens i les nenes- li sembla infinita. I jo penso: ¿és que han canviat gaire les coses per a les dones en vuit anys? Hi ha hagut petits retocs, sempre molt superficials, però em costa de trobar una gran transformació; voldria explicar-li a la Carlota algun esdeveniment important que s’hagi donat, però per més que hi doni voltes, no el trobo.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Estic d’acord que hi ha moltes coses que afortunadament han millorat per a tothom, i això també inclou les dones. Som a les portes de la quarta revolució industrial, la neurotecnològica, protagonitzada per la implementació de la intel·ligència artificial i les xarxes neuronals a gran escala. El dubte és si la tan gastada “igualtat” ha evolucionat al ritme esperat, si el sostre de vidre, o més ben dit de formigó, no és una llosa inamovible que ens tanca una vegada i una altra la possibilitat de prosperar. No dubto que per a les dones han canviat moltes coses, com ha passat amb la resta de la humanitat; l’eterna qüestió és saber si els canvis es donen al ritme adequat, si les polítiques són les convenients i si les lleis compleixen un paper real i no només simbòlic. En aquest sentit, soc crítica amb els canvis i la lluita contra la violència domèstica que hem portat a terme. Com sempre, es posa l’accent en les qüestions penals i en el càstig. Jo, una vegada més, reivindico també aquí una justícia restaurativa, amb més implicació de la comunitat, i una política de prevenció molt més activa i, evidentment, la reparació de la víctima. Sempre que analitzo aquestes qüestions, m’envaeix una profunda tristesa de pensar que encara són moltes les dones que mai no ens veuran guanyar la batalla contra aquesta xacra, perquè en el seu intent de defensar-se les han matat pel camí.

I en aquesta lluita no puc evitar la referència personal, ja que el feminisme forma part de les nostres conviccions més íntimes. Al meu interior ha anat creixent el convenciment que aquesta és una llarga batalla en la qual mai no s’ha d’abaixar la guàrdia i en què s’han de defensar les conviccions amb fermesa.

La majoria de persones a qui ho pregunto, incloses les meves alumnes, no saben que el sufragi femení va arribar a Espanya gràcies a Clara Campoamor, que va batallar perquè s’incorporés en la Constitució de 1931. Ni tampoc saben quan es va començar a fer servir per primera vegada la paraula persones en comptes d’homes. També es desconeix que a Espanya els principals arguments en contra del vot de les dones pretenien ser científics o de caràcter biològic. Es feien afirmacions com ara: “A la dona no la domina la reflexió i l’esperit crític sinó l’emoció i tot el que té a veure amb els sentiments”. Aquests dies també convé rellegir Clara Campoamor i recordar com a dada curiosa que l’esquerra estava en contra del vot femení perquè pensava que les dones farien més cas del seu confessor que de les idees del seu entorn. La plena recuperació legal no es va produir fins a la Constitució de 1978, però una cosa és el que diuen les lleis i una altra és aconseguir que es compleixin.

Per això és molt important que la Carlota tingui molt clar que les nenes com ella tindran plaça a l’escola, a l’institut i a la universitat, que les seves amigues tindran orígens ben diversos però que legalment cap d’elles podrà ser discriminada per raó de gènere, origen o condició. Però probablement el més important per a ella no és el que diuen les lleis sinó el fet que pugui créixer en un ambient en què sigui habitual que el seu pare cuini, la vagi a buscar a l’escola i li expliqui contes, i que la seva mare treballi, sigui una bona professional, que gaudeixi llegint i passejant, sense estar condicionada per uns rols predeterminats. També desitjo que a mesura que la Carlota creixi i esdevingui una dona no hagi d’anar amb por pel carrer ni normalitzi l’assetjament com una creu inherent a la seva condició, a la qual val més resignar-se.

Avui, finalment, celebrem un 8 de març amb una significació molt especial. El Dia de la Dona Treballadora ha estat tradicionalment una data de celebració residual que sovint s’ha menystingut donant-li certa significació folklòrica. Mai abans els diaris no n’havien parlat tant ni tampoc s’hi havia parat l’atenció necessària. La vaga o les aturades de demà són necessàries per recordar a tothom les desigualtats, sovint no legals però reals, a les quals s’enfronten encara avui les dones. És la primera vegada que es planteja una jornada d’aquestes característiques i, sota la fórmula que esculli cadascú, és important secundar-la.

stats