L’OBSERVADORA

Que es foti (Montesquieu)!

El 26 de gener del 2018 l’exvicepresident del govern espanyol, l’avui desaparegut Alfredo Pérez Rubalcaba, va fer un advertiment a la ràdio: “L’Estat pagarà el cost” de derrotar el sobiranisme, “el que ara s’està discutint és quin cost es pagarà”. Rubalcaba, l’astut Rasputin, aconsellava a Rajoy ser “hàbil” per minimitzar el descrèdit que l’asfíxia de l’independentisme tindria sobre la reputació de l’Estat. Amb el temps hem vist com l’Estat profund s’havia conjurat per fer el que calgués per escapçar el sobiranisme encara que hagués de deixar despullada la imprescindible separació de poders i ben atrotinada la qualitat democràtica espanyola. Hem vist també que la base electoral sobiranista fluctua poc i que els dos blocs electorals hauran d’aprendre a conviure i respectar-se.

La mesa del mateix Congrés de Diputats on dimarts insignes representants de la dreta picaven de peus i cridaven per intentar ofegar la veu dels presos polítics, els va suspendre per indicació del Tribunal Suprem i menystenint el debat jurídic obert sobre una mesura que no aconsegueix unanimitat ni coherència sobre els mecanismes a utilitzar, ni tan sols entre aquells que comparteixen l’objectiu final.

¿Podia Meritxell Batet fer alguna cosa diferent? Jurídicament sí i políticament també. Però exigia un coratge polític que el PSOE no ha volgut afrontar.

La decisió de suspendre els diputats presos menysté la presumpció d’innocència i violenta els drets polítics de participació i exercici del seu càrrec de persones electes amb centenars de milers de vots de ciutadans a Catalunya. A més, pot alterar les majories perquè la delegació de vot no està prevista al Congrés i podria facilitar una majoria a Pedro Sánchez que no és la resultant de les urnes.

La decisió del Congrés s’ha fet sense passar pel ple, menystenint la presumpció d’innocència i l’exigència de suplicatori, interpretant no el seu reglament sinó un article (384 bis LECrim) que forma part del dret penal de l’enemic històricament i mai no havia estat utilitzat contra cap altre delicte que no fos de terrorisme. El Suprem ha fet la indicació a la mesa del Congrés i així ha obert un conflicte institucional i ha erosionat la separació de poders un cop més. La resposta del PSOE, el PP i Cs ha sigut assumir una decisió més que discutible des del punt de vista dels experts, entre ells analistes poc sospitosos políticament com l’exlletrat del Parlament Antoni Bayona, que en un article a l’ARA qualificava la suspensió de “discutible” bàsicament per un mal ús de la immunitat parlamentària.

D’aquesta manera l’esperit de les lleis del pobre Montesquieu es converteix una vegada més a Espanya en l’esperit compartit d’un Estat profund que té els objectius polítics de l’Espanya una i homogènia, per damunt dels equilibris entre institucions i la interpretació de la política com una eina d’acord i de respecte a la diversitat i no d’imposició. Aquest no és un problema jurídic sinó polític.

Després de la primera volta electoral, les generals, aquest diumenge cal afrontar la segona. Amb els resultats de les legislatives del 28 d’abril es va començar a dibuixar un paisatge al qual encara falta la major part de la definició. I en política, com en tots els embolics, ja se sap que el diable està en els detalls.

El sobiranisme continua la tàctica de la guerrilla, intentant superar constantment el marc legal i posant les institucions davant de noves situacions que obliguen a retratar-se. A partir de dilluns li arribarà el torn també al Parlament Europeu.

La setmana vinent tindrem un panorama més aproximat del futur quan sapiguem respondre les grans preguntes de l’endemà: com ha quedat la batalla per Barcelona i si l’independentisme aconsegueix el vaixell insígnia; qui ha sigut el líder més votat a les europees; quin grau de protecció donen els catalans als líders independentistes, i com es distribueix el pes del poder local entre els principals partits catalans.

Quedarà encara un desafiament majúscul: la sentència del judici que tot ho intoxica. Un judici amb una instrucció i uns càrrecs més destinats a treure els líders independentistes de l’arena pública que a jutjar, en sentit estricte, els actes de l’octubre del 2017. Els líders independentistes mantenen el suport dels votants i l’estratègia d’acabar amb ells s’ha demostrat inútil. Tot i això, nous lideratges -especialment en l’entorn convergent- es perfilen per a la nova etapa política i els moviments soterrats afloraran aviat.

El proper escull de grans dimensions serà la lectura de la sentència.

Quina serà la resposta l’endemà? Serà un moment crític i s’interpretarà com una nova finestra d’oportunitat per reeditar l’octubre del 2017 o es decantarà en unes eleccions l’estratègia futura després d’una anàlisi realista de les forces.

Més continguts de