El carrer

Durant uns anys vaig viure en una gran ciutat d'un país fred amb gent molt ocupada i poc comunicativa on es respirava la pressió social i econòmica per sobreviure i avançar. Hi vaig arribar al setembre i la foscor, el fred, les bronques al metro i el mític mal humor dels seus taxistes van durar molts mesos. Un dia de finals de març la ciutat va semblar que explotava literalment de vida amb la sortida massiva de ciutadans als jardins, places i avingudes on sonava música, lluïa el sol i la gent era capaç de somriure. La primavera els havia fet mediterranis de cop. He recordat la sensació perquè a Barcelona, en les últimes set setmanes, els carrers s'han convertit en un lloc inhòspit. Vivim la tragèdia, acompanyada d'un hivern emocional, d'un silenci de Divendres Sant perpetu, una vida en suspens sense floristeries, sense nens, ni patis d'escola, ni botigues, ni teatres, cinemes o terrasses, ni mar. Sense gent amunt i avall i sense atzar.

Per fi, des de diumenge hi ha algun indici d'alegria al carrer. Els nens surten i corren encara que miren amb desconfiança els adults sense boca, ni nas. Algunes botigues obren amb precaució i al darrere d'algunes persianes abaixades es comença a sentir una remor industriosa. El silenci encara és impactant i el trànsit escàs, però ja no és tan fàcil aparcar a prop del diari. Dia a dia, entre tots i responsablement, anirem guanyant espais d'alegria compartida.