L’inestable en cap
La Unió Europea té poc glamur comparada amb els Estats Units, aquell símbol que ha comptat amb el softpower de la indústria cinematogràfica nord-americana en la construcció del mite popular. Un mite de pel·lícula, tot i que sòlidament basat en les profundes arrels democràtiques revolucionàries, la competitivitat de la meritocràcia, la lluita permanent per fer possible i fructífera la convivència de la diversitat i una economia poderosa fruit de tots els components anteriors en un mercat sense contemplacions i un estat embridat per una poderosa iniciativa privada.
Tenen poc glamur, però mereixen avui un gran respecte els esforços de cooperació dels Vint-i-vuit quan la gran potència que liderava el món fa unes dècades lamina les virtuts de la multilateralitat en la política internacional i deixa perplex mig món amb un lideratge extemporani. Per comparació, malgrat les grans diferències de les seves competències, la discreció de Von der Leyen fa créixer la seva autoritat malgrat les dificultats de la governança europea.
La pandèmia ha obligat els Vint-i-vuit a cooperar econòmicament i ha deixat també en evidència que el seu model social, malgrat que car i reformable, és el que millor protegeix els individus. El coronavirus ha deixat en evidència com la manca d’una xarxa pública de salut té conseqüències sobre la vida dels més pobres i com l’accés a la sanitat continua sent un tema pendent als EUA, malgrat els esforços dels demòcrates que Trump s’ha esforçat a cancel·lar els darrers anys.
Tupè al vent
La setmana ha tingut una imatge que passarà a la història política i no és altra que la de Donald Trump traient-se teatralment la mascareta en el seu retorn al balcó de la Casa Blanca després d’uns dies hospitalitzat. Amb un arrogant “No es deixin dominar”, per un virus que ha matat 210.000 persones, Trump ha menystingut un cop més les mesures de seguretat que la comunitat científica recomana i ha fet un pas més en el seu negacionisme. Això sí, prometent als electors més grans que universalitzarà de manera gratuïta el seu caríssim tractament.
El president republicà sembla viure en una realitat paral·lela i alimenta cada dia la percepció de fragilitat mental i de manca de límits per a la consecució dels seus objectius. Les crítiques públiques al seu equip són cada cop més habituals i la manca d’assumpció de responsabilitats sobre la seva gestió fregaria l’infantilisme si no es tractés de l’home més poderós del planeta en termes de capacitat de destrucció i d’enverinament de la conversa pública actuant com una serp.
Trump no és ja el candidat sorprenent sortit d’un reality show que va fascinar molts mitjans de comunicació i tants homes blancs de l’entorn industrial, però la seva natural relació amb la mentida, l’ambient conspiratiu que afavoreix l’especulació per davant de les fonts d’informació i d’autoritat i l’apel·lació als baixos instints mantenen obertes les seves possibilitats de reelecció.
El 3 de novembre tindrà al davant el vicepresident d’Obama, Joe Biden, i la seva candidata a la vicepresidència, Kamala Harris, una dona que pot arribar a presidenta donada l’edat del seu cap de cartell i que, malgrat que Trump l’ha volgut presentar com una “comunista”, ha actuat públicament des de la moderació en sintonia amb una campanya demòcrata centrista que compta amb el suport de nombrosos republicans que volen evitar quatre anys més de perillosa imprevisibilitat.
Sense límits
Quan encara falta un debat electoral i tres setmanes llargues per a les eleccions, Biden és el favorit, però la campanya està oberta i la capacitat de sorpresa no s’esgota mai amb Trump. La CNN dona a Biden 16 punts d’avantatge, tot i que la mitjana que es fa amb totes les enquestes publicades redueix el seu marge a 9 punts sobre Trump.
El president sortint jugarà fort fins al final i potser també després. Els últims dies ha animat els baixos instints de la ultradreta i ha alimentant els dubtes sobre l’acceptació dels resultats si li són desfavorables. L’estratègia de posar una ombra de dubte sobre el vot per correu funciona, tot i que la realitat detecta poques incidències. Trump ha deixat ben clara la seva temptació de no reconèixer la derrota, i el seu caràcter irat i confrontacional és gasolina per a una hipotètica situació de desgovern.
Si els resultats no són inapel·lables, els EUA poden entrar en una etapa de confrontació institucional perillosa. Trump ja ha demostrat sobradament que el patriotisme institucional no significa res al costat de la seva ambició desbocada. Fins al punt que recorda l’últim Ronald Reagan, convertit per comparació en un estadista i de qui sempre s’ha sospitat que presentava símptomes de demència quan encara era a la Casa Blanca.
