On sou els homes?

L’onada conservadora està perdent complexos i avança disposada a fer trontollar alguns dels principals avenços socials de les últimes dècades. La lenta millora de la situació tradicional de desavantatge de les dones a Europa i els EUA, conquerida amb l’esforç de moltes generacions, està amenaçada avui per nous lideratges que podríem anomenar de masculinitat tòxica. Lideratges masculins durs que davant dels canvis intenten tornar al passat que protegeix els seus privilegis. Assistim a la reivindicació d’una manera de fer desfasada que es basa en el domini i l’agressivitat i que no comprèn que en l’aire dels temps flota la idea que la força ja no és un avantatge competitiu en un món fet d’idees i comunicacions instantànies i no de la cacera de l’antílop.

En ple canvi d’era digital, econòmica, fins i tot canvi de la percepció i el valor de l’espai i el temps, les forces de la reacció intenten frenar el futur. Però troben al davant l’oposició creixent de noves generacions de dones que han entès que el seu gènere i la realitat amb què es troben les converteix en feministes sense que ni tan sols ho hagin de decidir o ni tan sols els agradi la paraula mateixa. La partida que juguen al llarg de la seva vida professional i personal és tan desigual que un dia es troben defensant un discurs de reivindicació dels seus drets naturals que algú els dirà que és feminista o, amb poca vergonya, feminazi.

On són les dones?

Simone de Beauvoir deia que “no es neix dona; s’arriba a ser-ho”, i aquest és el procés encara de moltes dones joves que creuen que tenen els mateixos drets que els seus companys i a poc a poc descobreixen amargament que els cal desaprendre moltes coses i explicar-ne moltes als homes que les envolten i veuen el món des d’un altre punt de vista que s’identifica amb allò que és normal. Elles van guanyant el seu espai, expandint la seva fortalesa, i cada dia tenen més oportunitats, però continuen topant amb el mur de la maternitat. Una idea de la maternitat idealitzada i irreal i amb unes conseqüències professionals que majoritàriament encara assumeixen elles, que acostumen a ser les que redueixen jornada o dupliquen la pressió, amb els costos d’oportunitat i les conseqüències salarials i personals corresponents.

Una masculinitat amenaçada?

L’onada feminista compta cada cop amb més homes que estan disposats a repensar els seus estereotips, que s’obliguen a mirar i mirar-se a ells mateixos d’una altra manera. El canvi de mentalitat personal, social i política que impliquen els objectius d’igualtat permet també a molts homes d’alliberar-se i no veure aquesta nova onada feminista com una onada que cal surfejar sinó com una transformació social en la qual submergir-se amb convicció.

Als homes disposats a sumar-se a una nova mirada d’una vida compartida i no imposada els envolten els que consideren que la seva masculinitat, pilosa i testosterònica, està amenaçada. Homes acompanyats de dones tan masclistes com ells i que conjuntament perpetuen una educació dels nens que no els permet alliberar moltes de les seves capacitats i embridar algunes de les seves pulsions més primitives.

Repasso els últims mesos i veig molts homes que demanen ser rescatats tot i que no ho saben i molts apriorismes que cal canviar també en moltes dones.

Un amic escriptor que publica una reflexió sobre la mort del seu pare i la seva dificultat per afrontar-la emocionalment es lamenta de les dificultats d’expressar sentiments: “Si no saps dir «T’estimo» com has de dir «Em moro»?” I em pregunto quants homes han hagut de capar-se sentimentalment.

Esmorzo amb una amiga. Professional liberal reconeguda, independent. El cafè s’allarga i amb les hores lentes de diumenge acaba explicant el seu secret. Com la seva parella la va escanyar, com va pensar que no se’n sortiria, com va fugir i com va haver de tornar a fer-hi front. No va denunciar-lo. Per què? Pensa que públicament per sempre més seria la dona maltractada i no la professional valuosa i respectada. Coneix bé la hipocresia de la vida pública. S’empassa amb angoixa haver posat paraules al seu nus com si no parlar-ne permetés fer-lo desaparèixer.

Coincideixo en un debat amb una de les primeres jutgesses de Catalunya. Diu que té fama de seca. Amb un somriure acollidor explica que haver-se mostrat “distant” era l’única manera d’aconseguir administrar justícia en una Espanya on els jutges eren homes amb cabells blancs i punyetes i no una joveneta de cabellera llarga a la qual no reconeixien ni les parts del judici. Recorda que el seu pare la va impulsar i que la seva mare no volia que es fes jutgessa perquè no es casaria.

Visito les urgències d’un gran hospital amb la meva mare, que té 88 anys i ens va educar per estudiar i anar en moto. Feina tinc perquè reconegui que la metgessa ja ha passat, que era aquella noia jove i competent que mereix ser reconeguda. Continuem amb tots els aliats, que hi ha molta feina a fer.