L’insomni
Raons per no dormir n’hi ha moltes, de fet cadascú té les seves, i sembla que Pedro Sánchez no dormiria tranquil amb Unides Podem al govern. Va bé saber-ho, finalment, després de fer veure durant algunes setmanes que tenia una proposta de coalició impossible dels socialistes amb l’equip de Pablo Iglesias. Finalment, les eleccions es repetiran el 10 de novembre després de mesos de temptejos, però sense que s’hagi fet un esforç suficient i seriós per treballar un acord que permetés un govern estable que mirés cap a l’esquerra com els resultats electorals indicaven. Malgrat les preferències de l’electorat, Pedro Sánchez ha doblat l’aposta i s’ho juga tot a una repetició electoral que haurà de superar un alt grau de descontentament i cansament de l’opinió pública a Espanya.
Si el 2015 la participació va ser del 73% i el 2016 del 69%, el grau de cansament pot deixar ara molts ciutadans descontents amb la impotència política a casa.
La mala relació personal entre dos jugadors de pòquer només és l’escuma del que tenim al davant, que és un corrent de fons en el qual l’escenari polític espanyol comença a girar cap al centredreta i l’eix patriòtic sembla imposar-se fent caure Podem en les seves contradiccions internes. Sánchez parla clarament de la seva incompatibilitat amb els liles, Albert Rivera va fer in extremis una proposta d’acord al PSOE -perquè Macron no pugui dir que no rema a favor de l’estabilitat- i Pablo Casado continua rectificant el to, delegant en Cayetana Álvarez de Toledo les estridències i les ínfules uniformitzadores que irriten fins i tot el PP basc.
Quan Vox perd força en les enquestes i l’espantall de la ultradreta fa menys por als partits tradicionals, comencen a convergir els interessos cap al centre. Mentre l’esquerra entra en una guerra civil, trencant la dinàmica d’aproximació que van deixar les últimes eleccions d’abril amb l’exemple del lema “Amb Rivera no”, la dreta es va compactant.
El govern espanyol que surti de les urnes, més ben dit dels pactes, tindrà desafiaments importants en els propers anys: el refredament econòmic intern i reformes estructurals urgents com la de les pensions, la guerra comercial i les conseqüències econòmiques del Brexit i la gestió de la crisi política a Catalunya.
Sánchez diu que vol un “govern estable i coherent i no paralitzat per les contradiccions”, però a menys que pensi que pot aconseguir una més que improbable majoria absoluta, gestionar les contradiccions és imprescindible per obtenir la majoria suficient en un sistema parlamentari com l’espanyol.
La qüestió de fons és saber quina és la posició dels diversos actors que el calendari de la sentència ha imposat per davant de l’economia. De la mateixa manera que va passar a Catalunya, l’eix nacional també ha ocupat l’espai a Espanya, on la sentència als líders socials i polítics de l’independentisme està elevant la tensió i aproximant els dos grans partits, mentre Unides Podem evidencia la seva incapacitat per sostenir un projecte federal alternatiu i que accepti la demanda del referèndum a Catalunya. Quan Pablo Iglesias diu que donaria suport al 155 “clarament” i precisa que la seva posició “aposta pel diàleg però respecta la llei i assumeix el lideratge del partit socialista” en cas de pacte, i hores més tard se’n desdiu per la pressió dels socis catalans, no fa més que demostrar un cop més la seva manca de substància i la força de l’onada del patrioterisme espanyol. Corregit per Ada Colau, que reiterava dissabte que els comuns no donarien suport a “qualsevol actitud repressiva en forma de 155”, Iglesias comença a experimentar com és de difícil mantenir a Madrid una aproximació matisada respecte a la qüestió catalana si és que algun cop ha entès els equilibris dels comuns.
Si Espanya fos Alemanya, la importància del desafiament -que no és altra que la reformulació d’una arquitectura territorial obsoleta que no satisfà ningú- es treballaria en una gran coalició i no és descartable que l’aproximació dels dos grans partits espanyols acabi quallant amb l’interès comú de fagocitar els nous partits a dreta i esquerra.
Catalunya i Espanya viuran noves setmanes de tribulacions a partir de la sentència, al voltant del 10 d’octubre. Pedro Sánchez ha preferit estar en funcions a la Moncloa durant la crisi que generarà la decisió judicial i intentarà treure partit de l’exercici de l’autoritat fent cara de líder carismàtic en campanya electoral, la qual cosa no augura posicions de responsabilitat sinó electoralistes. A Catalunya, la resposta no és clara. N’hi haurà una d’institucional i una altra de popular. I no està clar quina força tindrà cadascuna. El que sí que està clar és que continua sense haver-hi una proposta al sobiranisme que no sigui el menyspreu.
