Ens salvaran les paraules

De vegades saps que la vida t'està fent un regal i estiraries el temps i l'aturaries si poguessis lluitar contra les agulles del rellotge que no portes. Un grup de persones que estimen les paraules es reuneixen en una antiga fàbrica de cervesa i es reconeixen en el somni de posar la paraula justa a cada plec de la nostra ànima rebregada. Joan Margarit ens recorda que "La llibertat és la raó de viure" i amb Luis García Montero reciten aquells versos mil·limetrats:

"La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat.
Les cançons prohibides.
Una forma d’amor, la llibertat".

I ho fan cadascú en l'idioma de l'altre en reconeixement mutu i de les llengües que ens pertanyen i ens donen forma. Amb la complicitat de dècades d'amistat i d'un llenguatge comú cadascú escolta el poema de l'altre que ha sentit mil cops.

I l'amor hi és "Potser l’últim encert és –abraçat a tu–
deixar que els trens se’n vagin en la nit", diu Margarit. 

"Nunca guardaste mucho para ti, ni siquiera una noche, una ciudad o un viaje, tu tiempo se sentaba en nuestra mesa y había que partirlo como el pan entre tus hijos y tu miedo", diu García Montero per dedicar a la seva mare la frase definitiva: "Sólo somos injustos de verdad cuando sabemos que el amor no pasará factura".

García Montero, gran poeta granadí i ara director del Cervantes, ens regala la seva poesia i recordo com un martell un dels seus versos: "El dogmatismo es la prisa de las ideas".

Més continguts de