La residència

El primer dia vam tenir por. Hi havia arribat molt justeta de salut i totes les connexions racionals que ens deien, ja feia molt de temps, que necessitava supervisió permanent dia i nit, medicació mil·limetrada i disciplina per moure's s'enfonsaven quan imaginàvem una primera nit fora de casa. Aquella olor tan característica ens obsessionava, i la visió d'aquells ancians absents i silenciosos, o d'altres d'imprevisibles, ens desconcertava. Teníem por quan ens miraven i teníem por de deixar-la sola com si abandonéssim una criatura. La residència era un món tan estrany com necessari per a ella i per a la família. Amb el temps aquell espai desconegut s'ha convertit en casa seva, i la disciplina de la teràpia cognitiva i física ha retingut la malaltia que cavalca. La música la lliga a la memòria, la xocolata als plaers, les abraçades a la vida, i és capaç de riure explicant les mateixes coses en bucle i d'anegar regularment les plantes. És difícil fer-se vell, i la nostra societat ha d'afrontar les necessitats urgents, les situacions insuportables de tantes persones a les quals cal atendre sense possibilitat d'ajornament. El nostre model de societat exigeix un suport als ancians que necessiten una plaça residencial quan no poden viure sols i les famílies arriben al límit de la seva capacitat de sacrifici, dedicació i coneixement de com tractar determinades malalties. A Catalunya 18.500 persones estan pendents d'una plaça pública en una residència. És una prioritat?

Més continguts de