L’afonia definitiva?

La nit del 2 de gener un insigne teòric de jocs escrivia un exercici acadèmic que concloïa: “Demà la CUP dirà que no i el dia 7 s’anunciarà un pacte intern a Junts pel Sí designant un candidat diferent d’Artur Mas”. El pols de la CUP i el president Artur Mas va durar fins al dia 9, poc abans d’expirar el termini per investir successor. L’exercici, basat en la racionalitat absoluta dels actors, coincideix amb el caos aparentment viscut el cap de setmana.

Després del no de la CUP el dia 3, Artur Mas va prendre consciència definitiva del compte enrere del detonador. En paraules d’un dels negociadors: “Diumenge esclata i li surt la mala llet fins al dia de Reis”, i és aleshores quan “comença a pair que havia de fer un pas al costat”.

En l’àmbit públic, en tres intervencions, Mas lamentava la falta de “sentit de país” de la CUP i es mostrava malhumorat. Davant del partit, el matí del dia 4, havia anunciat que el país anava a eleccions el 6 de març plantejades com “una segona volta per obtenir una majoria operativa”, per “no abaixar-nos els pantalons” i demanava “tancament de files absolut”.

Però l’aigua anava pujant i veus molt diverses li feien arribar missatges clars dient-li que havia de plegar per mantenir el procés. S’acumulaven els missatges al telèfon del president. Representants de la societat civil i opinadors l’animaven a fer un pas al costat i tirar endavant el procés; i d’altres, part del cercle més pròxim, a convocar eleccions i passar una temporada a l’oposició refundant el partit i armant-se ideològicament si era necessari. Els indicis de trencament de Junts pel Sí eren evidents.

Començava la definició de l’estratègia electoral i amb els seus col·laboradors més pròxims es començava a definir l’equip de campanya de les eleccions que preveia convocar el dilluns 11 a les 9 del matí.

Alguns sondejos donaven a CDC una victòria molt estreta, just per davant d’ERC i amb En Comú de tercera força. Gairebé un empat tècnic entre forces que no augurava una situació més gestionable i feia emergir l’eix dreta-esquerra sobre l’eix nacional.

Mas tenia estudiada i escrita l’opció B -retirar-se- abans de les eleccions del 20-D, però no va fer el pas fins que l’aigua havia pujat i el vertigen d’anar a eleccions i ser acusat d’haver bloquejat el procés de manera personalista el va vèncer. La sortida mental va ser: “Què val el pas al costat? Si la CUP veta el president, ell veta la CUP”.

Els negociadors van posar la retirada al damunt de la taula a canvi del desarmament de la CUP per garantir l’estabilitat del Govern. La proposta va sorprendre els mateixos negociadors de CDC divendres, i la CUP, amb alguns representants de la qual negociava algun independent, Mas i l’ANC, acceptava dissabte donar estabilitat al Govern i entonar un mea culpa que, en la pràctica, no li resta poder futur.

La qüestió és que Mas, el gran actor amb Oriol Junqueras del procés els últims cinc anys, s’immola amb el líder d’ERC d’observador au-dessus de la mêlée.

Mas és un moderat sociològic però ha tingut una trajectòria d’acceleració constant. S’ha acostumat a fer política assumint riscos per “mal de la pròpia bèstia”, en paraules d’algú que el coneix perfectament, i per determinació. Un home conservador i racional amb un gran autocontrol emocional que ha exercit un hiperlideratge que ha fet emmudir l’entorn, inclòs el Govern. Com ell explica que li deia el seu professor Pere Ribera, fundador de l’escola Aula, en una felicitació de Nadal quan ja feia anys que havia deixat la seva disciplina prussiana: “Mas, no perdi la força del caràcter”… personalitat, tenacitat, però també encapsulament, obstinació, arrogància.

I ara? A Mas se li discutia la sinceritat del projecte independentista, però Puigdemont és un pota negra que no haurà de demostrar cada dia que no és un traïdor de les essències pàtries. Mas va fer arribar un missatge a Puigdemont: “Si et crido m’escoltaràs? Parlem-ne...”

La decisió de nomenar-lo es produeix a mig matí de dissabte i qui serà el nou president no en sap res fins a l’hora de dinar.

Pocs sabien què estava passant. Vilajoana era al futbol.

Puigdemont arriba a la Generalitat en 24 hores. Mas havia desesperat durant deu anys. El nou president de la Generalitat arriba amb un Govern negociat i decidit prèviament entre Mas i Junqueras, que serà un president bis per les competències per “desenvolupar l’autogovern” i el control de la caixa, que està buida. L’estabilitat parlamentària serà difícil, però amb Mas era impossible.

Mas havia dit sempre que seria president o expresident. Ha deixat l’escó, però sabrà marxar? ¿Intentarà pilotar Puigdemont? ¿Dirigirà la refundació d’un partit que ha ignorat? Amb l’expresident conduint la renovació, ¿el partit no esclatarà o potser sí? Rull és al Govern, però Turull és al partit i l’exconseller Germà Gordó acumula forces -i les té- per a l’assalt. ¿S’apartarà a un partit que ha abandonat els últims anys i s’ocuparà del rearmament intel·lectual del centredreta o del centre liberal? O del centreesquerra? O tot alhora?

Primer cal que Convergència estableixi quina és la seva ànima. Del pujolisme socialcristià al liberalisme business oriented a la superació de la crisi i la recuperació de l’ànima més social.

El president sortint ha quedat a disposició “amb tot i per a tot” del nou president i alliberat per tornar. Pot intentar ser De Gaulle, però la història de l’òpera està plena de prime donne superades pel relleu d’una afonia.