Ni estil ni ADN

Soc català i culer (de futbol), però no m’ha agradat mai que s’identifiqui el Barça amb Catalunya, no ja pel que fa als resultats, sinó també quant a conceptes tan volubles i capriciosos com estil, ADN o fins i tot valors. Crec que els col·lectius, siguin esportius, socials o nacionals, funcionen per cicles, i que en la història de tots ells, com s’ha dit sovint, l’única constant és el canvi. Si pensem que el Barça de Guardiola era l’al·legoria d’una Catalunya que guanyava fent bé les coses, ens obliguem a identificar la trista realitat del Barça d’avui amb el retrat d’un país condemnat a la derrota. La comparativa és ridícula perquè, d’una banda, el futbol és un joc, i per tant està sotmès als capricis de l’atzar; i, de l’altra, els grans clubs són entitats privades on l’economia, la capacitat de despesa, és un factor molt més decisiu que elements menys quantificables com una pretesa psicologia col·lectiva. Malgrat tot, és molt difícil lluitar contra els relats que evoquen la mística, perquè el futbol com a negoci es basa en la passió; tots els sectors implicats en aquest negoci necessiten apassionar els aficionats i fer-los creure que formen part d’alguna cosa més gran que ells mateixos, una mena d’ànima col·lectiva. Però, al cap i a la fi, es tracta d’un recurs publicitari com qualsevol altre.

PERÒ ÉS el Reial Madrid el rei de la fabricació d’aquesta mena de faula, que, després de l’enèsim miracle esportiu a la Champions, han comprat fins i tot els antimadridistes més repatanis. El Madrid s’ha convertit en l’equip de les victòries agòniques, els gols impossibles fora de temps, els títols aconseguits amb un xic de sort i un extra de fe, i sense jugar especialment bé. El madridisme és, avui dia, un culte a la victòria, al fi malgrat els mitjans. “El estilo del Madrid es ganar ”, ha escrit el meu admirat Manuel Jabois, en una rèplica evident a la devoció de la culerada pel bon joc -l’èxit com a conseqüència d’un estil -. En tots dos casos, els aficionats semblen oblidar que estem parlant de dos dels clubs amb més pressupost del món. El “jugar bé” del Barça i el “guanyar” del Madrid només s’entenen des de la seva realitat d’aristòcrates del futbol. Perquè, us ho ben asseguro, jugar bé, i guanyar, és el que desitgen tots els clubs del món. No és que alguns prefereixin perdre, o jugar malament, o totes dues coses: és que no es poden permetre res més. Els diners compten, i conceptes tan elevats com l’estil o la mística també tenen un preu.

SI EL BARÇA ha de vigilar sempre la seva tendència al victimisme, el Madrid juga amb foc amb el seu culte a la victòria, perquè si alguna cosa sabem de l’esport -n’és un dels tòpics més repetits-és que no es pot guanyar sempre. Des d’aquest punt de vista, que un club es defineixi pel seu “ADN guanyador” acaba resultant antiesportiu. I en tenim la prova: quan el Madrid va haver de vinclar el genoll davant del Barça de Messi i Guardiola, va caure sovint en l’antiesportivitat. Va vendre’s l’ànima a diables com Cristiano i Mourinho, la competitivitat dels quals s’expressava, sovint, en forma d’arrogància, maniobres subterrànies i fins i tot un cert grau de violència sobre la gespa. El mateix Florentino Pérez, que també està acostumat a guanyar en el seu àmbit professional, va abonar que el mourinhisme fos la divisa del club, i la gran massa dels aficionats merengues s’hi va adherir, perquè quan et bombardegen a tothora amb el missatge que el teu club està destinat a guanyar, que els campionats et pertanyen per una mena de dret diví, les derrotes no s’accepten així com així. I, tanmateix, tard o d’hora, sempre arriben. És el joc.