L’estiu del veïnat (1925)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús-Bona nit! -I bona hora, senyor Tomàs. Ja ha sopat? / I van fent. D’en mica en mica va formant-se un rotllo i aviat se senten grinyolar unes quantes cadires de boga. A l’hora de la fresca, així que han tocat les nou del vespre, al carrer de... van sortint pacíficament els seus veïns amb una cadira a la mà i amb unes ganes de reposar, dessota les estrelles, del cansament de l’estiu que els pesa com una desgràcia ineludible. En cosa de mitja hora la rotllana de veïns omple de part a part un tros de carrer i a la vegada s’insinuen tres o quatre converses. Un tufet de mànigues de camisa contribueix a dessuar-se i, d’en tant en tant, una bicicleta d’un vailet de l’altre carrer esbulla aquella pau i fa ficar un grapat de pols al càntir del costat de la senyora Ramona. Per una finestra surten escapades de tant en tant les rialles d’un esbartet de noies joves, amb braços de cacauet, i de vegades se sent un silenci sobtat que fa que algú, adonant-se’n, retregui allò que passa un àngel. De fet, però, l’ambient va ensopint-se i arriba un instant que tothom sent un si és no és avorriment que mata totes les converses i enteranyina els ulls i fa badar la boca en cerca de badalls que acaben amb uns ais llarguíssims i amb la vista molla. -Que s’hi està bé, ara, amb aquest silenci! -.... -Una rata! / I de seguida un esvalot, un cor de xicles, un esparverament general, cadires enlaire, escombres, garrots, tota la rotllana desfeta: al balcó, mitja dotzena de puelles esgarrifades cridant; de seguida, un valent. [...] Sobtadament la rata havia desaparegut: ningú la veia ni l’endevinava: fins que arribava el vigilant i amb la llum del seu fanal la descobria arrapada al timbre d’una porta; el valent, aleshores, aprofitant-se d’aquell enlluernament, etzibava furiosament un cop d’escombra, es feia un tall a la mà, esberlant-se-li la canya i la rata feia els darrers espeternecs de panxa enlaire i amb la boca oberta. -Ja és morta! [...] No havia passat un minut, i la rata, de panxa enlaire, llambregant de reüll, es capgira i d’una revolada corria a amagar-se a la claveguera. Si no hagués estat ella, tot aquell veïnat encara no coneixeria les gràcies de l’estiu.