Una estona de conversa amb Miquel Llor (1933)
Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús[...]
-¿Oi que no heu col·laborat a periòdics ni revistes, amb articles ni contes? -pregunto a Miquel Llor.
-No. Ara, que no sé qui s’ha empescat que sóc redactor d’ El Be Negre - riu, l’autor de Tàntal -, no sé d’on ha sortit aquesta asseveració. [...]
-¿Com se us van declarar les afeccions literàries? -fa memòria, li resulta difícil de precisar.
-Em sembla que era cap allà l’any divuit. Un amic va dir-me que jo tenia pasta d’escriptor. Em va sorprendre. Però les paraules no van deixar-me; s’anaren clavant. Escriure? Vaig trobar-me sense noció de cap mena sobre literatura catalana. Havia llegit els clàssics castellans, però ignorava tot el d’ací. Ni sabia escriure en català. Àdhuc tot el rebombori que en aquella època va produir-se al voltant del cas Eugeni d’Ors va passar-me per alt, car estava completament apartat de tot. Després, vaig començar a llegir els nostres clàssics: Ramon Llull, Bernat Metge... Aleshores, a fi d’aprendre el català, vaig assistir a uns cursos de literatura catalana a la Generalitat, i vaig començar a fer exercicis, per tal de fer pràctiques sobre converses, per a ensinistrar-me una mica... per anar provant... Quan un dia, amb aquells exercicis que s’havien convertit en contes (sense intenció per part meva) un amic va estirar-me cap a un editor. “Impossible de publicar-li res, perquè tinc una gran abundor d’original; almenys fins d’ací dos o tres anys...”. Al cap de quinze dies, l’amic em vingué amb la nova que l’aplec de contes s’estava component per a convertir-se en un llibre. Fou Història gris. De fet, però, un llibre va revelar-me el català. Una lectura de Cançons d’abril i de novembre, d’en Sagarra.
[...]
-¿Us és difícil d’escriure? -li pregunto-. No és fàcil. Primer cal concebre: després desenrotllar tot allò que, de fet, ja existeix; però el trasllat del pensament al paper és lent. [...]
-¿Ha existit, la Laura, o és un personatge completament imaginari?
-¿La Laura? [...] En Laura a la ciutat dels sants vaig voler dibuixar, de la meva àvia, tota la seva finor, tota la seva dolcesa. La protagonista era meva i em calgué col·locar-la en un marc, amb unes quantes anècdotes que vaig recollir justament d’allà on les coneixia. [...] Una comarca de Catalunya s’hi cregué al·ludida, i aixecà el crit al cel. [...] I és que en el fons, encara que s’hagi modernitzat, encara que tingui electricitat, i altres novetats d’aquestes, continua essent el que fou en temps de la meva àvia. Una ciutat de falsos sants, embolcallada de boira.
