11/04/2021

Europa davant d’ella mateixa

2 min

Com tots els governs del món, la Unió Europea es troba davant de dues grans urgències que ha d’atendre de manera peremptòria: la sanitària i l’econòmica. Havia començat bé amb totes dues: per la banda sanitària, en gran mesura han estat diners de la Unió els que han fet possible el desenvolupament de les vacunes contra el SARS-CoV-2, com se sol dir (però és de justícia dir-ho, i celebrar-ho) en un temps rècord. Ara bé, arribat el moment de negociar el subministrament de vacunes, i de coordinar la campanya de vacunació, la Unió Europea ha caigut en un seguit d’errades i de problemes que han acabat en un desgavell: un seguit de petites bajanades que culminen en una gran estupidesa, com diuen que deia Nietzsche sobre el matrimoni. Sigui com sigui, hem arribat a un campi qui pugui en què fins i tot Angela Merkel es desentén de l’empantanegada política comunitària i tira pel dret anant a comprar vacunes a Rússia. Això pot ser comprensible, però evidentment és música celestial per a tots els discursos populistes i euroescèptics, que ara poden vendre la idea que la Unió Europea no és capaç de vetllar per la salut dels seus ciutadans. O pitjor encara, que no ho vol fer perquè es doblega a altres interessos.

Pel costat de la urgència econòmica també es va reaccionar amb promptitud, amb l’arribada a un acord certament històric (i també en un temps rècord de quatre setmanes) el juliol de l’any passat, pel qual es va establir un pla de recuperació i un pressupost europeu a llarg termini, amb calendari 2021-2027 i per un total de 1,8 bilions d’euros. Es donava satisfacció així a la necessitat de respondre a la crisi del coronavirus amb mesures keynesianes, basades en l’economia verda i orientades a la reindustrialització i la digitalització de les economies de la Unió. Una bona manera de defugir les polítiques amb què es va afrontar la crisi del 2008, conegudes com a polítiques d’austeritat, però que bé es podien haver dit usureres. Ara, però, ja comencen els retards en l’aplicació dels Fons Next Generation, que precisament figura que han de ser la part més “ràpida” d’aquest pressupost, 750.000 milions d’euros destinats a les necessitats més immediates. Al mateix temps, el govern d’Espanya ja ha revisat a la baixa les seves previsions de creixement per al 2021, després que ho hagin fet el Fons Monetari Internacional i el Banc d’Espanya, d’un 9,8% a un 6,5%.

Just després d’haver-se consumat el Brexit, la Unió Europea té en aquesta crisi l’oportunitat per demostrar la seva raó de ser, i és imprescindible que no hi fracassi, o que no hi fracassi del tot. Una escena com la de Turquia, en què un dictador (així l’ha qualificat Mario Draghi) com Erdogan es permet burlar-se de la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, sense que el president del Consell Europeu, Charles Michel, sàpiga reaccionar com cal, serveix per il·lustrar un moment en què Europa es troba davant d’ella mateixa, i ha de saber donar-se respostes (honestes, posats a demanar) si vol seguir tenint el seu lloc al món.

stats